Ara, a pilota passada, és fàcil criticar el discurs sobre la llengua del temps del procés. Es deia que a la república catalana el castellà conservaria el mateix estatus que ara i que això, la independència, no anava de llengües sinó de democràcia i benestar. Es volia evitar el que va acabar passant, que la llengua familiar o habitual acabés sent un factor molt determinant alhora de decantar les persones a favor o en contra de la secessió.
Va ser un error, obviar la qüestió lingüística, perquè no parlar clar o prometre coses que ni tu mateix et creus, acaba sent sempre contraproduent. S’hauria d’haver dit clarament que la república catalana no seria monolingüe, per descomptat, i que el castellà continuaria sent una llengua amb molta presència pública i d’ús auxiliar de l’administració, però que el català assumiria una posició molt més preferent i referencial que en l’actualitat. Com passa a tots els estats nació d’Europa.
Fracassat el procés, el debat i la preocupació per la llengua han recuperat protagonisme, en un moment en què les dades optimistes i les pessimistes es combinen deixant un panorama incert i fins a cert punt desconcertant. En termes absoluts, mai no hi havia hagut tants parlants de català, ni tanta producció literària, audiovisual o musical en la nostra llengua. En volum, superem la mitjana de les llengües europees, incloses moltes de les que tenen un estat nació mitjanet al darrere. Alhora, però, la baixa natalitat i l’arribada de persones d’altres llocs del món ha reduït fins a nivells inèdits la proporció de persones que parlen català habitualment. Fins al punt que, en algunes ciutats i zones de l’àmbit lingüístic, el català ha esdevingut literalment residual. Al mateix temps, la transformació de les estructures socials i l’afebliment dels vincles associatius i comunitaris han creat una sensació de desfeta i pèrdua de continuïtat que en el nostre cas es barreja directament amb l’anomenat mal de llengua.
Que la llengua recuperi centralitat en el debat públic i que es reforcin les iniciatives d’aquest àmbit no és només lògic sinó també necessari. En una lluita que sempre ha combinat dos enfocaments compatibles, però no sempre complementaris: endins i enfora, exigir els drets dels catalanoparlants i guanyar nous parlants. En el primer cas, es requereix sobretot fermesa i una certa mala llet, mentre que en el segon cal molta més empatia i flexibilitat. En un és útil potenciar els espais-bombolla on el català és clarament hegemònic, per poder viure en català, ni que sigui a estones. En l’altre cal contacte i barreja, compartir espais i vida amb persones que parlen poc i malament el català, amb l’objectiu, precisament, que el parlin més i millor.
Des d’una perspectiva potser ens mostrarem inflexibles i emprenyats quan algú ens posa un cafè amb gel si l’hem demanat amb llet, en l’altre, en canvi, somriurem, traurem ferro al malentès i mirarem d’explicar-nos. Des de la perspectiva dels drets, pot tenir sentit portar la canalla a escoles on el català sigui la llengua majoritària. Des de la perspectiva de l’expansió, en canvi, preferirem que convisquin en entorns tan plurilingües com la mateixa societat, per tal d’encomanar la llengua per contacte.
Servidor, no cal dir-ho, és partidari de prioritzar la segona visió, la d’estendre el català i la catalanitat encara que això impliqui desdibuixar-la i redefinir-la, enlloc de voler-la immaculada, però restringida als que l’hem mamat de petits.
