Que Manresa, gràcies a les facilitats administratives que posa l’Ajuntament, es converteix sovint en plató de cinema no és cap notícia. Sovint s’hi roden sèries o pel·lícules, com recorden alguns espais de la ciutat que han fet d’escenari, com el cartell de la pel·lícula Marlowe que exposen al Miami.
La darrera notícia que vincula la capital del Bages amb el cinema, però, no són els espais de la ciutat on s’han rodat escenes de superproduccions, de capítols de sèries de Netflix o de curtmetratges, sinó la participació d’un manresà en una pel·lícula d’èxit.
No ens equivoquem, però. La gran notícia no és que Miki Esparbé treballi pels descosits i aparegui, només l’any passat, en films destacats com Wolfgang, Frontera o Mi amiga Eva –a més d’algunes sèries d’abast considerable–; o que el Jan Buxaderas faci un paper notable a la producció catalana Balandrau. No. La notícia cinematogràfica que va ocupar espai als mitjans bagencs el març passat va ser que el cuiner Jordi Cruz, popular gràcies a la presència televisiva en el programa MasterChef, fa una aparició breu a la pel·lícula espanyola més taquillera de l’any, i la quarta més taquillera de la història: Torrente, presidente, el sisè lliurament de la inefable franquícia de Santiago Segura.
No he vist la pel·lícula de Segura i no tinc cap intenció d’anar-la a veure. No hi tinc res en contra i reconec que Segura té una gran habilitat comercial, però no em van agradar els acudits barroers en què es fonamentava el guió dels dos primers lliuraments de la saga, que sí que vaig arribar a veure. Per això no entraré a valorar les qualitats interpretatives del cuiner manresà. Qualitats que ja suposo que no van ser el motiu pel qual el director i actor madrileny va convidar-lo a treure el cap en el seu film.
Si a Jordi Cruz li feia il·lusió sortir en un Torrente, me n’alegro per ell. M’agradaria, però, que les properes notícies que apareguessin sobre actrius o actors manresans que triomfen a les sales de cinema tinguessin un caire més artístic i els relacionessin, per exemple, amb interpretacions memorables o amb premis de renom. De talent, n’hi ha.
