I allà el teníem. Observant, escoltant. Sense entendre res, quiet i sorprès. Mirant com passava la gent; constatant que tothom passava d’ell. De sobte, la va veure. No podia ser… S’anava apropant. Mirava. Remenava. Inconfusible. Definitivament, ho era. La seva mare, l'autora, la seva creadora.
Va sorgir del fang. Bé, del fang, de les mans i de l’amor. L’havien creat per recordar el dia més important; per plantar la llavor que havien mostrat. Per tu i per ell. Per nosaltres. I tant ell com els seus germans, s’hi havien escarrassat força. Volien que sortís tot el que es plantava. Però a ell de seguida l’havien apartat. Sense mala fe, sense rancúnia. Però l’havien tractat com un objecte sense valor, oblidat sobre una postada, lluny de mirades, lluny de preguntes, lluny de cap mena de neteja i llum. I la pols l’acompanyava. Perdia el color i les ganes. Fins que un dia algú el va agafar. I, encara sorprès, s’imaginava un món nou ple de possibilitats, un món nou, únic, il·lumi… res, una caixa fosca i soroll. I cops que ja no feien mal. I molta ignorància. Aquesta sí que en feia.
Fins que van obrir la caixa, la llum el va encegar i unes mans desconegudes el van posar en una taula. On havia arribat? Què eren totes aquelles andròmines? Ell observava en silenci. Gent passant, mirant, parlant. Ja no era en cap racó. Estava acompanyat d’altres com ell: objectes que algú havia apartat i ara buscaven un nou propietari, una nova oportunitat. I les hores passaven. Els dies es feien setmanes i les setmanes, mesos. Fins que un dia no es podia creure el que veia.
Era ella? Havia tornat? I anava cap a ell! Sí, soc aquí! Va tornar a sentir aquelles mans que l’havien tocat tan poc. Si hagués pogut plorar, ho hauria fet. Se’l va endur cap a casa, el va treure de la bossa. Aquí, estaràs bé. Una nova oportunitat, una nova vida passava per allà, una nova… pam. I amb un simple crec, tot es va acabar en mil bocins escampats per terra. De la solitud a la foscor; de la tristesa al dolor; de l’esperança a la mort.
