Els anys vuitanta del segle passat queden lluny. Enyorem quan tots érem súpers i ens buscàvem a la pantalla de TV3 el dia del nostre aniversari. Quan flipàvem amb en Tomàtic fins que un dia ens van presentar en Son Goku i l’Arale i res no va tornar a ser igual. I la nostàlgia viatja fins a l’any 92. Revivim encara la nit del 20 de maig, quan tot el país va cantar el gol del Tintín holandès i els clàxons, els petards i la felicitat van retronar arreu. I l’alegria continuava quan un mes després, veiem un gran HOLA al mig de l’estadi i pensàvem que això era la modernitat, que vivíem al millor lloc del món i que, per fi, tothom ho descobria. I mentre cantàvem un etern “amics per sempre”, a casa arribava un 486 DX 33, una pantalla, un teclat i un ratolí que no sabíem que ho canviaria tot. Anàvem fent-nos grans i passàvem al rock català. Jo vull ser Rei, però s’ha acabat i l’Empordà queda ben lluny ni que agafis el tren de mitjanit. I vèiem l’Sputnik i descobríem MTV i bona música, i miràvem Més enllà del 2000. I el Pentium multiplicava la velocitat i el PC Futbol era el millor invent mai creat. Però també patíem i l’estiu del 1994 semblava que tot cremava. Però de les cendres neixen oportunitats i calia continuar endavant. Ens fèiem grans i s'estrenava la gran revolució educativa de l’ESO, on amb dotze anys arribàvem als instituts i podíem escollir crèdits variables esportius, alhora que repetíem el verb To Be cada dos per tres. I de sobte, el famós 2000 que tant ens havia fet somiar trucava a la porta i la paranoia dels 0 ens feia patir un daltabaix tecnològic. Però ni els cotxes volaven ni els caixers escopien diners ni cap ordinador explotava. L’euro també arribà i Europa semblava propera, oportuna, digne, necessària i útil. I de sobte, les cent peles es convertien en un euro, però el preu de la modernitat i de la unió bé s’ho valia. I a casa, un so estrident ens connectava amb el món, tot i penjar-se quan algú trucava. El temps passava i els amics canviàvem. Però de sobte, amb els títols universitaris a la mà, ens vam adonar que érem grans: que l'època per fer la revolució ja ens havia passat i no teníem fàcil liderar res perquè els més grans s’eternitzaven al davant i els del darrere tenien fam.
I quan la flama del país cremava amb més força i els dels vuitanta empenyíem endavant, res no va anar com crèiem i de cop tot es va aturar. Les ciutats han anat canviant. I la demografia ens fa patir i la llengua, se’ns escola entre els dits. Molts somnis han passat i no veiem com podem alliberar aquest nostre racó de món que no és ni net, ni culte, ni noble, ni ric, ni lliure, ni desvetllat, ni feliç, com tampoc ho és aquesta vella Europa que ha passat de ser esperança a ser una vella rondinaire. I els millennials dels vuitanta, entaforats entre la generació X i la generació Z, tinc la sensació que hem fet camí acompanyant i, molt pocs cops, liderant. I potser ha de ser així, però caldrà continuar empenyent perquè encara tenim ganes de complir somnis i oportunitats. I el món, el nostre món, ha canviat des d’aquell ordinador al mòbil que tinc aquí just al davant; des de descobrir que a Barcelona alguns pensen que després de Sabadell arriba la selva a conviure entre parlants de més de 300 llengües; de pensar que vivim en un país pròsper envejat per tot el món a constatar que el sistema aplaudeix aquell que no arrisca, que viu del mateix sistema, que no ajuda a fer-lo avançar. Tots aquells canvis s’han fet sense preguntar, gairebé sense ser-ne conscients. Però ens en sortirem. I encara que els nens rondinaires tossuts i mandrosos ens recordin d’on venim i ens compliquin l’existència, aconseguirem deixar-los un món millor. No sé pas com ho farem, però ho aconseguirem.
