La conciliació de la vida personal i professional és aquell conjunt de drets i mesures que han de permetre compatibilitzar les responsabilitats laborals amb les obligacions familiars, socials i de cura, tot garantint un equilibri real entre la feina i la vida privada. És un dret relativament recent, que té origen en la protecció de la maternitat de la dona treballadora i que es va ampliar amb la incorporació massiva de la dona al mercat laboral, fins a convertir-se, gràcies a la Unió Europea, en una prioritat política. El dret a la conciliació, però, tot i els importants avanços normatius, continua sent fràgil en alguns sectors quan baixem al terreny de la realitat. Una fragilitat especialment visible entre els treballadors autònoms, que sovint depenen exclusivament de la seva activitat diària i no disposen d’equips que puguin cobrir absències. Per a molts d’ells, compaginar feina i vida familiar segueix sent un repte diari i, sovint, una font de tensió constant.
Dins d’aquest col·lectiu, la situació dels advocats és especialment significativa. Fa pocs dies, l’Advocacia Espanyola, amb motiu del Dia Nacional de la Conciliació, alertava que aquest dret continua sent una “assignatura pendent” en la professió, ja que en la pràctica depèn massa sovint de la discrecionalitat dels jutjats. Encara no fa un any es va aprovar el Reglament d’Empara Col·legial per protegir aquests professionals. Doncs bé, una enquesta realitzada entre els diferents Col·legis d’Advocats de l’Estat, posa de manifest que aquest servei d’empara ha hagut d’intervenir en casos tan sorprenents com la denegació de la suspensió d’una vista en una incapacitat laboral per cremades de segon grau, o el cas encara més extrem d’un advocat al qual se li acabava d’amputar una cama. I n’hi ha més: baixes mèdiques que recomanen repòs absolut en embarassos de risc, o vistes no ajornades malgrat estar previstes pocs dies després d’un part. Conciliar no és un privilegi, sinó un dret legal, i els professionals de l’advocacia haurien de comptar amb les mateixes garanties que qualsevol altre treballador. Per sort, segons les mateixes fonts, en disset col·legis no s’ha registrat cap petició d’empara. I he de dir que, durant tots els anys que vaig exercir, personalment mai em vaig trobar en una situació semblant. Tot i així, no deixa de ser paradoxal —i inquietant— que encara es produeixin vulneracions de drets precisament per part de qui té el mandat de salvaguardar-los.
