La democràcia liberal està en crisi. La tendència democratitzadora que va experimentar el món després de la fi de la Guerra Freda va assolir el seu pic el 2006. Des d’aleshores, no ha fet més que retrocedir i cada vegada són més els països que tendeixen cap a un model de democràcies no plenes, règims autoritaris o semiautoritaris.
Actualment, la democràcia pateix una recessió global, i només un petit percentatge de la població mundial viu en països que es poden considerar democràcies plenes. El 2025, per primera vegada en dues dècades, hi havia menys democràcies que autocràcies a escala global. L’Informe Global sobre l’Estat de la Democràcia 2025 destaca un context mundial de gran incertesa i un afebliment generalitzat de la democràcia. L’any 2025, el 54% dels països estudiats van experimentar un retrocés en almenys un factor dels que caracteritzen un bon rendiment democràtic, mentre que només el 32% va avançar.
La crisis de la democràcia i les tensions del capitalisme neoliberal estan profundament entrellaçades. A mesura que el model econòmic que avui impera arreu del mon, amb modalitats polítiques diverses, genera desigualtats creixents, molts ciutadans perceben que les institucions democràtiques ja no garanteixen oportunitats reals ni protegeixen els seus interessos. El poder concentrat en grans corporacions i mercats globals limita la capacitat dels governs per respondre a les demandes socials, alimenten la frustració i la desafecció política. Aquesta bretxa entre expectatives democràtiques i dinàmiques econòmiques crea un terreny fèrtil pel populisme i la polarització.
La crisi simultània de la democràcia i del capitalisme no és una coincidència, sinó el resultat d’un sistema que ha subordinat la sobirania popular als interessos del mercat. Quan les decisions clau es prenen en consells d’administració, organismes financers o plataformes digitals opaques, la ciutadania queda relegada a un paper merament decoratiu. El capitalisme contemporani, dominat per monopolis tecnològics i fons d’inversió, erosiona deliberadament la capacitat reguladora de l’estat i converteix els drets bàsics de les persones, com el dret a l’habitatge, en meres mercaderies amb les quals especular. En aquest context, la democràcia es buida: votem però les regles del joc les fixen poders econòmics que ningú ha escollit.
És així com neixen el descontentament popular i la irritació de la gent que no arriba a final de mes, i es desenvolupen les temptacions autoritàries sobre les quals cavalquen els partits d’extrema dreta. Diuen que aproximadament un terç de la població té tendències autoritàries siguin de dretes o d’esquerres. Estan predisposats a creure que existeixen solucions senzilles per a problemes complexos. Isaiah Berlin va escriure sobre la necessitat humana de creure que en algun lloc, en el passat o en el futur, en la revelació divina o en la ment d’una persona existeix una solució definitiva per a tots els problemes.
Molta gent està empipada perquè veu que el futur està tancat per un mur construït per una economia depredadora. Entre el temor i l’esperança no ens queda altra cosa a fer que desemmascarar els mecanismes que impedeixen obrir possibilitats d’actuació per evitar que el pitjor arribi a succeir. Construir camins per on circuli l’esperança implica saber on estem i com i per què hem arribat fins aquí. Com diu Yayo Herrero en el seu magnífic llibre Metamorfosi, necessitem descobrir excessos, errors i possibilitats abandonades que ens han portat fins al mon que habitem en el present per generar una metamorfosi social que dinamiti el mur que obstrueix l futur.
