Estem tan acostumats a veure imatges horroroses mentre preparem el sopar o a sentir autèntiques bogeries mentre conduïm que res no ens gela el cor més de cinc minuts seguits. El que narrava Orwell a 1984 o el que vam veure a la sèrie anglesa Years and years ja no sembla una sàtira. I si hi sumem el “jo no puc fer-hi res” i “això no és culpa meva”, ens convencem que la responsabilitat deixa de ser nostra. Això pot semblar útil durant un temps, però té les seves conseqüències. Quan l’ètica i la moral estan en perill i no fem res per evitar-ho, hem begut oli. Ja ho hem vist en altres ocasions. La història es repeteix i reparar aquest mal és molt costós, i no parlo de diners. La indiferència s’ha convertit en remei. Actuar pel bé comú es fa difícil quan el focus mediàtic i social et fa arribar missatges que diuen que tu ets el centre de la teva vida i que t’has d’envoltar de persones que sumin, que et facin ressonar i que et facin vibrar. Arribes tan alt que el sol potser no et fon les ales, però sí el cervell. No ets capaç de fer ús de la teva moralitat. No n’ets capaç perquè això vol dir parar per pensar, parar per analitzar l’entorn, parar per saber què penses. No tenim tant temps, la vida va a mil per hora. Així és més fàcil apartar tot aquell que no vibri en la teva freqüència.
Umberto Eco, al seu assaig Contra el feixisme, ens dona catorze claus per identificar aquesta xacra, que sembla cíclica i que tornem a tenir ben a la vora. Un dels punts parla de la senzillesa dels missatges que s’aprenien a les escoles feixistes italianes: “lèxic pobre i una sintaxi elemental per limitar els instruments de raonaments complexos i crítics”. I em pregunto: no és aquesta la nova parla que ja havia predit Orwell? “Immigració igual a delinqüència”, “Llibertat!” o “Make America Great Again”. Missatges impossibles de desgranar perquè només hi ha mentida, tergiversació i buidor. L’estratègia del poder sense control és sempre la mateixa, però tenim les claus per identificar-la. Centenars d’autors en parlen amb molt més criteri que jo. Potser vivim a 1984, però, malgrat les manipulacions informatives, encara tenim la literatura al nostre abast. Utilitzem-la per fer front a aquesta misèria intel·lectual.
