El soroll extern és més que evident. Un soroll que no ens pot treure de tenir la plena consciència que vivim en un món cada vegada més cafre i hostil. Deshumanitzat. Com viure, però, en aquest món? El gran Satish Kumar (Sri Dungargarh, 1936) en la seva participació al simposi Diàlegs per a la transformació, celebrat a Manresa el març de 2022, com a ésser lluminós que és, va fer una de les contribucions més importants i potents d’aquell simposi en instar-nos a viure en el planeta Terra com a pelegrins i no pas, com sol ser habitual, com a turistes. I quina és la diferència entre uns i altres? El turista sempre espera que les coses passin com ell desitgi, i com que això és impossible, al final, tot acaba convertint-se en una queixa. En canvi, quan un decideix ser pelegrí en el planeta Terra, que vol dir també en la vida, accepta la Terra i la vida com un regal. El pelegrí celebra. El viatger es queixa.
Volem ser pelegrins o turistes? Aquesta és la gran qüestió. Acabem de començar un any que va portar-nos, a primera hora del matí del dia 3 de gener, imatges de brutalitat imperialista estatunidenca a Veneçuela. Més enllà de perdre’ns en la incertesa de cap on pot desembocar tot plegat, és evident que fa falta ser molt llec per no adonar-se de com la situació ja no és que sigui preocupant, sinó que posa els pèls de punta. Fa por. I sinó repassem les imatges televisives de l’aparició, després de la intervenció estatunidenca a Veneçuela, de Delcy Rodríguez, la flagrant nova presidenta de Veneçuela, acompanyada de Marco Rubio, sí, el secretari d’Estat nord-americà Marco Rubio. Com va assenyalar Enric Juliana des de les pàgines de La Vanguardia, «tots dos amb els ulls en blanc, com en una pel·lícula de terror». Estem vivint una pel·lícula de terror, amb dosi a balquena de tragicomèdia.
Massa em sembla que el voler ser turista és l'elecció general. Per què? Perquè és el més fàcil i còmode. És per això que tant agraden, electoralment parlant, turistes de baixa estofa com Trump, Milei, Abascal, Ventura, Ayuso o Orriols. A tots ells no els mouen ni els valors democràtics, ni morals, ni espirituals. Ni tampoc la capacitat de voler fer justícia o crear bellesa. Assumir que la nostra vida és un pelegrinatge no exclou, però, que haguem de perdre de vista que l’any que hem deixat enrere ratifica, una any més, que augmenta la intensitat en allò de ser «l’any que vam viure perillosament». Fins quan? Molt em sembla que en això no soc portador de bones notícies, perquè només un inconscient pot creure que la marxa d’aquest món va en la bona direcció. Fa uns dies, el lúcid Santiago Alba Rico parlava de sis realitats que ens han proporcionat aquest any 2025. En primer lloc, el genocidi de Gaza, aquell genocidi que algunes ànimes de càntir volen emmascarar amb altres denominacions, sense que això tregui la crua realitat: més de 67.000 persones han mort com a resultat de l’ofensiva israeliana. En segon lloc hem d’estar alerta per veure què ens pot deparar aquest progressiu alineament geoestratègic dels Estats Units amb Rússia i la Xina. Mentrestant, com a tercera realitat, estem assistint al suïcidi d’Europa, que corre en paral·lel a la fi de la democràcia com a model. Si aquestes quatre realitats posen els pèls de punta, encara hi hem d’afegir dues cireretes al pastís: l’amnèsia de la destrucció ecològica mentre ens creiem més intel·ligents gràcies a la Intel·ligència Artificial, que ens fa totalment inconscients per adonar-nos de la gravetat de tot plegat. I quina sembla que és, per a molts ciutadans, la solució al problema i a tanta distopia i desastre acumulats, segons el citat filòsof: el feixisme. Vivim el temps del turisme feixista.
