Morros: Això que sigui un grup de persones que programa, com fem al Galliner, ve de lluny. Ve de quan va néixer Rialles, l’any 1972. Rialles va sorgir a Terrassa amb l’objectiu d’organitzar espectacles infantils. Cinc anys després ens van proposar d’afegir-nos-hi, amb la idea d’estendre el moviment per tot Catalunya. En aquella època no hi havia programació familiar en català, ni en teatre ni en cinema. I així és com un grup de jovent vam posar-nos a programar teatre, música i dansa des de l’afició i el voluntariat. Després vam traspassar el model a Tabola, amb espectacles per a un públic de més edat, i més endavant a Bloc, entitat que organitzava concerts de música adreçats al jovent. L’any 1995, amb Ramon Fontdevila com a regidor de Cultura, es planteja què podem fer amb el teatre Kursaal, tancat des del 1988. En aquells moments la programació teatral la feien entre Antaviana i el Teló, però convenia un objectiu més ampli, que incloïa la recuperació del Kursaal, i vam dir d’unir esforços i crear una nova entitat que ho fes possible. I així és com va sortir el Galliner.
Noguero: Molts actors i companyies que han passat pel Kursaal i veuen el vostre grau d’ocupació parlen admirativament d’aquest model d’èxit. En els primers anys al Conservatori, mentre que en altres teatres l’ocupació era d’un quinze per cent, vosaltres ja superàveu el setanta-cinc i, de vegades, fins i tot el noranta. Eren nivells altíssims, inversemblants en aquells moments. Això venia del fet que aquí hi havia hagut un treball anterior. L’encert va ser voler fer un teatre per a tothom. Després de dos anys d’èxit al Conservatori, omplint sempre, vau crear la campanya de prevenda d’entrades per a la inauguració d’un Kursaal que no s’inauguraria fins al 2007. I quan gairebé un miler de persones va exhaurir-les de bon principi, la necessitat d’un nou teatre va convertir-se en una qüestió de ciutat.
“L’èxit de la programació és que la gent detecti una coherència” (Joaquim Noguero)
Morros: Tal vegada la clau de l’èxit del Galliner sigui la manera de programar i de comunicar. Com a programadors, procurem estar al dia de tots els espectacles que es produeixen, bé sigui assistint-hi abans o basant-nos en informadors directes. També ens agrada saber, al final de cada espectacle, si ha agradat o no, recollir els suggeriments i les opinions de la gent... Tot això et dona una informació que un tècnic de cultura no acostuma a tenir, si més no d’una manera tan directa. I l’altra cosa és la comunicació, començant per les presentacions, en què aprofites per anunciar primícies i novetats que el públic agraeix. Però si cal també fem accions de carrer i pengem cartells i pancartes. Fem allò que algú n’ha dit màrqueting de guerrilla. Són coses que normalment no es fan, però serveixen per cridar l’atenció.
Noguero: Potser haurem de tornar a aquí. Durant molt temps les xarxes han substituït el contacte personal. Ara la gent torna a demanar un contacte més directe. Ara aquest màrqueting de guerrilla sorprèn, crida l’atenció. Quan tot s’automatitza, has de donar-hi la volta i buscar una altra manera d’arribar a la gent.
Morros: Recordo la vegada que per la festa major i abans d’engegar el castell de focs, al parc de l’Agulla, va començar a sonar pels altaveus la música dels Pirates i una veu anunciava que el musical es podria veure properament al Kursaal, alhora que un grup d’actors disfressats de pirates desembarcaven de les canoes i es posaven a repartir octavetes entre els milers de persones que hi havia escampades pel parc, esperant que es fes fosc perquè comencéi el castell de focs. O una altra ocasió en què una parella, vestits de nuvis, passaven per entremig de la gent, fent-s’hi fotos i anunciant la representació de l’obra T’estimo, ets perfecte... ja et canviaré. Quan vam programar El cartero de Neruda vam fer la roda de premsa a Correus i vam convidar-hi tots els carters.
Noguero: Hi ha accions d’aquestes que quan Focus començava a engegar-les a Barcelona, vosaltres ja se’ls havíeu avançat. Vau ser pioners en aquesta manera de fer màrqueting cultural.
Morros: Una vegada també vam programar una sessió de l’obra Galileo Galilei per a un públic invident. Vam convidar-hi la gent de l’ONCE i l’Albert Solé n’anava fent la descripció. Després de veure l’obra van poder parlar amb els actors. Si no hagués estat així, mai no haurien fet cap en un teatre. Si vols programar teatre per a tothom has de tenir en compte tots els col·lectius.
Noguero: Aquestes idees només se t’acuden quan aquest contacte de proximitat ja el practiqueu entre vosaltres. Sorgeix d’un seguit de complicitats entre gent amiga, diversa i plural. I de totes les edats!
“La pluja d’idees és un dels valors del Galliner. Com que no cobrem, ens podem permetre passar l’estona discutint i divagant” (Joan Morros)
Morros: Si volem arribar als joves hem d’anar on hi ha els joves. Als instituts tenim un equip de nois i noies que, quan hi ha una sessió de Platea Jove, venen a una reunió, se’ls passa el material i ells en fan difusió. I aquesta petita experiència els permet poder veure l’obra i parlar amb els artistes. N’hi ha que, després d’això, et diuen: jo vull ser publicitari, tècnic de so, fer teatre... De jovenet, Valentí Oviedo era un fan dels musicals i ara és el director general del Liceu. Per no parlar de David Pintó, Jordi Purtí, Gerard Cirera, Sílvia Sanfeliu i tantes altres persones que han passat pel Galliner i han acabat dedicant-se al teatre.
Noguero: Això ho porta que sou d’un ventall intergeneracional molt gran. Malgrat que primer tots éreu d’una època i us anàveu fent grans, sempre heu anat a buscar gent jove i després els que hi havien crescut dins s’han anat escampant pel món.
Morros: Això és el que hem fet sempre. Estar molt pendents de la gent. Escoltar què diuen, els suggeriments, les queixes... Estar al cas de les coses. No només pel que fa a la programació. No donem l’abast a veure-ho tot. Tenim persones que van a veure espectacles i després ens fan un petit informe. De vegades hi ha opinions contraposades. Depèn molt de les expectatives. No és el mateix si un espectacle el penses per a joves de 14 anys, de 25 o gent gran.
Noguero: L’èxit de la programació és que la gent detecti una coherència i que no se l’hagi desil·lusionat mai. Això demana que el programador, que no deixa de ser un crític que no escriu, tingui en compte la diversitat d’interessos i expectatives del públic.
Morros: L’eix de la nostra programació és el TOC de teatre, un abonament que inclou cinc espectacles, en què de vegades n’hi ha que encara no han estat estrenats abans. Quan tu programes el TOC de teatre, no hi posaràs La mà, una comèdia negra i un punt absurda, perquè la vegin vuit-centes persones el dissabte i vuit-centes més el diumenge. Però La mà es podrà veure a Manresa, encara que potser només hi haurà dos-cents o tres-cents espectadors. Molta gent es fa l’abonament per fidelitat, perquè sap que tindrà cinc espectacles que no el defraudaran i que estaran bé. A més hi ha el TOC obert, on pots seleccionar tu les obres... En la distància curta, no ho recomanem tot a tothom. Mirem de segmentar la comunicació. Informar a qui et sembla que li pot agradar. No pots generalitzar-ho, perquè et fa perdre credibilitat.
Noguero: Programeu també música, dansa... No heu pensat mai a recuperar el cinema? Sap greu que ja no hi hagi cap sala dins la ciutat.
Morros: En cinema ja hi ha Cineclub i els Multicinemes Bages. D’altra banda, suposaria una inversió tècnica important en pantalla, projector... Però és una llàstima, sí, que no hi hagi una sala de cinema dins la ciutat que programi, per exemple, aquelles pel·lícules que no arriben a les sales comercials o bé recuperar clàssics, però sense entrar en competència amb les altres cartelleres, és clar.
“L’avantatge d’un model mixt com el nostre és que tot l’equipament tècnic i de gestió s’ha professionalitat. A Ripollet, l’Associació d’Amics del Teatre segueix un model semblant al nostre” (Joan Morros)
Noguero: De vegades se us ha criticat per fer propostes massa comercials, però per recuperar el Kursaal, per fer-lo necessari per a la ciutat, calia ampliar el públic, i això no ha suprimit mai altres tipus d’obres, al revés.
Morros: Un exemple d’això pot ser quan vam portar La estraña pareja, amb el Joan Pera i el Paco Morán. Cada cop que la fèiem guanyàvem uns diners que ens permetien després perdre-n’hi amb altres espectacles amb un públic més minoritari. Però també amb la idea de preguntar-nos: Vols dir que de la gent que vindrà a veure La estraña pareja o a sentir el Manolo Escobar no tornaran un altre dia per veure altres coses que fem? Amb el temps s’ha vist que ara nosaltres tenim públic per fer-ho tot. I hi ha llocs que no tenen públic ni per fer La estraña pareja. Hi ha hagut un treball d’anys. Arribes a un públic i no hi perds diners. Gràcies a això després podem fer dansa. I també donem suport al teatre dels grups amateurs. Els programadors no en volen saber res. Sovint no tenen res a envejar als professionals. Si una cosa està bé, per què no hem de programar-la?
