“El català ha de ser vist com una llengua ben parida. Hem de ser imaginatius i ensenyar a jugar en català, perquè si el que fem és una transmissió de la llengua de pissarra no avançarem gens”. Així de contundent s’expressava el filòleg Jordi Badia en una taula rodona sobre la salut de la llengua, organitzada pel Consell Comarcal i Regió7, que vaig tenir el plaer de conduir. El debat, que va reunir veus com la del president del Consell Comarcal, Eloi Hernández; l’assessor per la llengua catalana de l’Ajuntament, Marc Orriols, i la influenciadora a les xarxes en català Shalana Rodríguez, va posar damunt de la taula algunes preguntes: el català està realment en perill? Si és així, què cal fer per revertir una situació que alguns experts ja consideren alarmant?
Les dades no conviden a l’optimisme. Només un terç de la població de Catalunya manté el català com a llengua habitual, malgrat que el coneixement creix. A la Catalunya Central, la situació és més esperançadora, ja que aquest percentatge s’enfila fins al 59,6%, però això no evita que els especialistes parlin d’emergència. No hi ha un únic motiu que expliqui el retrocés, segons els experts de la taula. Hi influeixen la globalització, la manca de referents a les xarxes, els canvis demogràfics derivats de noves onades migratòries i un costum massa arrelat entre els catalanoparlants de canviar d’idioma a la primera de canvi. Durant el debat va emergir una idea clau: la necessitat d’establir aliances amb les persones nouvingudes. “La immigració del segle XXI pot fer decantar la balança. Si no es fan còmplices de la situació, no avançarem”, advertia Badia. En aquest sentit, l’exemple de la manresana Marina Casas, professora de català a la Universitat de l’Havana, és especialment il·lustratiu. En la seva estada a Cuba, va proposar als estudiants reinventar la llegenda de Sant Jordi a la cubana, com una manera d’obrir la llengua a la creativitat i al joc. D’aquell exercici en va néixer un conte editat per Edito, però, sobretot, una experiència compartida que demostra que teixir aliances és possible. L’experiència demostra que calen recursos i polítiques que facilitin l’aprenentatge, però també cal que la llengua sigui necessària i present en la vida de les persones. El català no creixerà si es queda a l’aula, el seu ús s’ampliarà si és llengua d’amistat, d’humor, de joc i d’històries compartides.
