Avui tinc ganes d’explicar la història d’un lladre. Bé, d’un parell de lladres ben mirat. Fa set anys, un d’aquests malvats em va robar la llibertat i va provocar un gir de 180 graus en la meva monòtona, avorrida i poc exemplar vida quotidiana.
Tot va passar d’un dia per l’altre. El primer que vaig notar que s’havia endut era l’avorriment. Bé, allò primer perdut havia estat el temps. Mai no hi havia temps per fer res, ni per avorrir-se. Trobava a faltar aquells moments en què no sabia què fer. Moments monòtons, sense cap objectiu real més enllà de veure passar les hores. Tot això s’ho va emportar (i encara no ho ha tornat!). També es van perdre les nits. De fet, es van perdre les nits senceres dormint. El descans estava prohibit. Tancar els ulls durant més d’una hora, era un record del passat. El lladre no s’aturava mai. I els plans més enllà del menjar i intentar dormir? Somnis d’una època que semblava viscuda feia anys i panys. Tot i això, la vida avançava i sense que el mateix culpable en fos conscient, li va arribar un soci per tenir més força, un company de robatoris que impossibilitaven cap recuperació a la recordada normalitat. El temps ja no em pertanyia (pertany) com tampoc el menjar, el sofà, el comandament de la TV, les vacances o el mateix descans.
Ara bé, aquests dos lladres també ens han robat el cor. Han aconseguit, els molt impresentables, que un somriure faci passar tots els mals. Que una abraçada sigui la sensació més meravellosament indescriptible de la vida. Que una mirada condensi tot l’amor imaginable. I això és la paternitat. Passar de moments en què ho cremaries tot a sentir un amor mai viscut. I així, contra tot pronòstic, voler recomanar-ho a tothom i que aquella experiència tan al·lucinant sigui viscuda per la gran majoria de la població. I així és com vull acabar, amb aquesta sensació d’amor i cridar ben alt: tingueu fills, que amb un somriure, us ho robaran tot, tot i tot!
