"Creu en tu mateix! Lleva't a les sis, ves a córrer, ignora tothom qui no et faci sentir bé: red flags! Lluita pels teus somnis i, si no et rendeixes mai, ho aconseguiràs. El teu èxit t'espera!". Buf... m'he atabalat només d'escriure-ho. Cada cop més sovint sentim missatges que ens insten a creure en nosaltres mateixos, a esforçar-nos sense descans, a convèncer-nos que la felicitat depèn únicament de la nostra actitud. A primera vista poden sonar motivadors. Qui no vol pensar que, amb força de voluntat i perseverança, tot és possible?
Però quan aquests discursos esdevenen absoluts, quan ens venen la idea que el benestar depèn només de nosaltres, passen de ser inspiradors a ser perillosos. Ens fan creure que si no ens sentim bé, si no assolim el que volem, és perquè no ens hi hem esforçat prou. I això, a més de ser fals, és profundament injust.
La veritat –i ho sabem des de la psicologia, la sociologia i, de fet, des del simple sentit comú– és que el benestar no és individual: és col·lectiu. La nostra salut emocional no depèn només de la força de voluntat, sinó sobretot de l'entorn que ens envolta: les relacions que tenim, la xarxa que ens sosté, el context que ens acull o ens rebutja.
És clar que l'actitud i les habilitats compten!. Però fins i tot aquestes es construeixen dins d'un context. I no és el mateix créixer i viure en un entorn segur, càlid i acollidor, que fer-ho en un ambient hostil, precari o aïllat. Dir a algú que només cal que cregui en ell mateix per estar bé és com dir-li a qui neda al riu a contracorrent que només cal que mogui els braços amb més ganes per obtenir els mateixos resultats que algú que neda en una piscina. Les condicions no són les mateixes. Ni per als nedadors ni per a les persones.
La idea de la meritocràcia emocional –aquesta mena de "si vols, pots" aplicada a la salut mental–, a més de falsa, és nociva. Ens aïlla. Ens fa mirar cap endins amb exigència, en lloc de mirar cap enfora amb responsabilitat. Ens separa, en comptes de recordar-nos que ens necessitem per estar bé.
Per això cal recuperar una idea tan bàsica: el teu benestar depèn, en gran part, del benestar del teu entorn. I això no ens treu poder, ens en dona. Vol dir que les nostres petites accions tenen un impacte directe en la salut emocional col·lectiva. Que cada gest de cura cap als altres també és un gest de cura cap a nosaltres mateixos.
De fet, fins i tot des de la neurociència –a la qual, tot sigui dit, també estem donant una veu dogmàtica que potser algun dia caldrà revisar– sabem que el sistema nerviós es regula en la interacció social. És a dir, en l'espai, el diàleg i l'emoció compartida: al cafè del matí al bar de sota casa; en saludar la persona que ens creuem cada dia pel carrer; i, sobretot, en crear vincles reals i genuïns amb aquelles persones amb qui compartim la vida.
