Quan els límits queden petits: Sant Llorenç de Munt i la serra de l’Obac

Des de la plana, les cingleres fan d’horitzó i de brúixola. Però, quan t’hi acostes amb ulls de present, l’eternitat s’esberla: l’aigua no hi sobra, els sòls són prims i el bosc mediterrani —tan resilient com vulnerable— viu al límit. A la jornada sobre l’ampliació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac del passat 20 de desembre, ho vam sentir amb una claredat incòmoda: la capacitat de retenció hídrica és limitada i el canvi climàtic accentua l’estrès, la sequera estructural i els episodis extrems. I tot això passa mentre la pressió d’ús i d’urbanització creix.
 
En aquest context, parlar d’ampliació del parc natural no és parlar d’un perímetre sobre un mapa. És parlar de funcionalitat ecològica. El treballs presentats sobre patrimoni natural, fauna, flora i connectivitat recorden que els corredors biològics que envolten el parc estan tensats: si es trenquen, es trenca la possibilitat mateixa que la vida circuli —fauna, llavors, genètica— per un mosaic mediterrani que depèn de la continuïtat. Els límits actuals no sempre garanteixen la connectivitat real. I els límits administratius del parc, com tants altres, no han estat dibuixats pensant en conques, aqüífers o fluxos biològics. La natura no entén de termes municipals: entén de pendents, d’aigua que s’escola, de ribes que connecten, de biodiversitat, de planes que separen o uneixen. Quan mantenim fronteres rígides, el parc perd capacitat de resposta i el territori perd marge.
 
A la jornada hi havia propostes concretes, com l’ampliació cap al nord-oest: incorporar espais fluvials, geològics i forestals d’alt valor, i reforçar les connexions amb el Bages. I hi ha consens científic i demanda social. El repte és convertir-los en un full de ruta compartit: prioritzar corredors i zones d’infiltració, integrar l’aigua en tota planificació, evitar noves pressions urbanístiques i d’infraestructures, i coordinar administracions i municipis, perquè la protecció no pot dependre d’una sola mirada. Al final, la pregunta ja no és si cal ampliar, sinó com i quan. Perquè protegir Sant Llorenç i l’Obac —i allò que els connecta amb el país— és, sobretot, un acte de responsabilitat intergeneracional que respon realment a la realitat ecològica i l’emergència climàtica del segle XXI. Els bagencs tenim un parc natural únic, ara més a la vora que mai, i l'hauríem de visibilitzar, ja que forma part de la nostra identitat ecològica.