Kerai: Quan el 2013 vaig marxar de Londres vaig ser molt conscient que les coses que em passarien en endavant potser no les tornaria a viure mai més, i aquí és on va començar la necessitat de capturar aquests moments i guardar-ne un record visual. L’interès per la fotografia se’m va desvetllar aleshores. Abans jo no era de fer fotos. La meva vida fins llavors era repetitiva, ordinària. No sentia la necessitat de fer fotos per obtenir-ne un record. Les meves fotos de Manresa responen a aquesta necessitat de fixar les coses que estic vivint. Si parlem de fototeràpia, el meu punt de partida va ser la covid. A la tarda, en plegant de la feina, si me n’anava a casa, els mitjans de comunicació només difonien notícies horribles, de manera que, abans de pujar al pis, me n’anava a voltar pels carrers, amb la càmera a coll, i també per fer salut. I quan tornava a casa, en comptes de mirar la tele, m’informava de noves tècniques fotogràfiques, mirant el YouTube. I també compartia aquestes fotos per les xarxes socials. Cridaven l’atenció perquè són vistes de Manresa amb una mirada diferent de com ho veieu vosaltres. Igualment, si algú d’aquí va a Londres, farà fotos diferents de les que faig jo. La Gemma em va descobrir a través d’aquestes fotos i va ser llavors que em va presentar la idea de fer aquest concurs.
Calmet: Has dit dues coses que m’han encantat. Una és la consciència de dir ‘això potser no ho tornaré a viure mai més’. I aquesta consciència, pel fet d’anar sempre amb presses, potser l’hem perduda una mica. Tenim tantes possibilitats de fer tantes fotografies que, en comptes d’aturar-nos a decidir què vull retratar, no parem de fer selfies... Vivim la sobreproducció des de la superficialitat. I l’altra cosa és la mirada a l’hora de decidir fer la foto. En el teu cas, quan voltaves per Manresa fent fotos, què et feia decidir on la faries i com?
Kerai: Molts dies era per seguir la llum. Depèn de l’època de l’any, hi ha llocs de Manresa on la llum, quan hi toca, produeix un efecte molt especial. Però si no ens aturem a contemplar-lo, no ens n’adonem. I no parlo de llocs apartats o rebuscats. Hi ha, per exemple, un punt de molt moviment i cèntric, com és la confluència entre l’inici del Passeig i de la carretera de Cardona, en què si et plantes al mig i mires en profunditat, hi ha una època de l’any, cap a mitjans de juliol, en què la posta de sol cau just entre les cases del fons, al mig de la carretera, i crea una llum espectacular. Altres fotos me les inspiraven alguna pel·lícula que havia vist, alguna sèrie, la composició... M’ho prenia com un joc. I mentre esperava per fer la foto no pensava en res més. Després, arribes a casa i la comparteixes.
Calmet: La primera cosa que necessitem fer és aquesta parada. És una capacitat que tenim tots, però que no posem prou en pràctica. I de fet penso que ens estem desentrenant d’aturar-nos un moment abans de fer res. Cada cop estem més hiperestimulats, sempre corrent d’aquí cap allà. La primera cosa que necessitem fer és parar i observar què tenim al davant. L’art i la fotografia ens obliguen a fer aquest exercici que després ens aporta benestar. A part de l’aturada, hi ha la focalització i l’apreciar. Potser aquesta mirada positiva de mirar la nostra ciutat, o la nostra vida, amb un punt de curiositat de turista, potser això també és un exercici que ens ajudarà a apreciar la nostra pròpia història, la nostra ciutat... Potser això és el que crida més l’atenció de les teves fotos: el fet de fixar-te en aquells espais en què la gent, per culpa de la quotidianitat, no hi parem atenció.
Kerai: La vida de molta gent és casa seva, la feina i, com a molt, la casa d’algun amic o dels familiars. I quan anem o venim ens desplacem d’esma, amb el pilot posat, sense pensar. Només ens fixem en els detalls quan sortim d’aquest circuit, i és llavors quan el nostre cap està més atent, més disposat a captar noves informacions. Hi ha espais de Manresa que, si queden fora dels teus trajectes habituals, ignorem.
Calmet: Abans has parlat de viure la fotografia com un joc. Això vol dir fer fotos sense cap imposició de forma o correcció, provar les coses des d’una mentalitat superoberta i lliure, en què els errors són meravelles que viurem sense esperar un resultat específic.
Kerai: Hi ha qui fa fotografies com a distracció, qui ho fa per fer art i qui vol aconseguir likes i més seguidors i visualitzacions a les xarxes. Això darrer ja és un altre tipus de joc. Jo soc més partidari de promoure la fotografia com un joc saludable que produeix benestar.
Calmet: Quan hi ha excés és perquè no hi ha aturada ni consciència. Del que sigui. Fent fotografies o comprant roba a cabassos. Vivim dins un corrent cultural que ens fa anar molt ràpids i no pensem si allò que acabem de comprar ho necessitem o no. De la mateixa manera, no penses en quina foto estàs fent perquè, si vols, tens la possibilitat de fer-ne cent-cinquanta en un moment. I això fa que ens excedim i l’excés comporta un excés d’ego.
Kerai: Si tens un vincle emocional amb una foto no l’esbombaràs. Si ho fas, li assignes un valor incorrecte. La foto que tu fas a la teva parella, per exemple, és especial. És especial per a tu i la teva parella.
Calmet: Aquestes són les fotos que acabem apreciant... Quan algú ha de marxar de casa a cuitacorrents, què fa? Agafar fotos. Les fotos de l’àlbum familiar. Ningú agafaria una foto falsa, carregada de filtres, que no et representa... A les persones amb qui treballo sovint els poso plans d’acció per corregir els nostres biaixos de pensament. Errors de pensament que, accentuats, comporten malestar. Un d’aquests biaixos clàssics és el pensament negatiu. Les persones tenim més tendència a veure i recordar les coses negatives. Un dels exercicis és el diari de la gratitud. Anotar coses positives del teu dia a dia. Em trobava que hi havia persones que t’ho escrivien i altres que et deien que no els agradava escriure. I un dia, en aquests, els vaig dir que fessin una foto de moments agradables del dia. I llavors em duien la foto d’un cafè, amb els peus al sofà.... I em vaig dir que podria estar molt bé que tothom pogués fer aquest exercici. I llavors vaig veure les teves fotos, vaig conèixer la teva història i et vaig proposar d’organitzar aquest concurs de fotografia.
Kerai: Un concurs en què el més important no és la qualitat tècnica, sinó la sensació de benestar que genera. Al capdavall, tot al nostre voltant és fotogènic. Si comences per casa, hi ha mil detalls. Si surts al carrer, Manresa té el centre històric, la zona de les Bases, el parc de l’Agulla... Hi ha tantes Manreses com mirades de cadascú. De fet, el carrer ve a ser la tercera casa. Quan no ets a casa ni a la feina, ets al carrer. Però cada vegada vivim més aïllats, més tancats. No compartim les nostres experiències amb ningú. D’alguna manera, a través del concurs promovem que hi hagi trobades al llarg de l’any. Ho fem movent l’exposició a llocs diferents: biblioteques, centres cívics, al bar on fem el cafè, on fem el menú al migdia... Són espais quotidians, i a més llocs on anem més experiències compartim.
Calmet: El que és molt interessant, no tant a nivell individual, sinó col·lectiu i social, és que totes les mirades estan posades en la natura, als vincles amb les persones, en la llum, la calma... Veient les fotos t’adones que no hi ha ningú que associï benestar amb objectes de luxe. A les fotos, en comptes de ròlexs hi surten paisatges, vaques i fins i tot, per què no?, una plata d’espinacs.
