Quan vam parlar per primera vegada, el març de 1988, feia dos dies que jo havia aterrat al centre cívic Selves i Carner per posar-hi en marxa el Punt d’Informació Juvenil municipal. Llavors, la informació, la que obre portes i apropa oportunitats, era escassa i poc accessible als joves. Tenia, doncs, un encàrrec bonic entre mans. Bonic i un punt absurd perquè, de fet, ja feia una mica més d’un any que la ciutat tenia un altre servei d’informació per als joves, el de Bloc. Podria haver estat una història d’els uns i els altres, cadascú fent la guerra per la seva banda, com passa sovint a Manresa (i també a altres llocs, no ens enganyem, que això de les capelletes no és pas un invent manresà). Però el Joan em va venir a veure i em va proposar de sumar esforços. I jo li vaig dir que sí. Ho vaig trobar natural. I sa. I sobretot, estimulant. I va ser un encert: junts, la gent de Bloc i jo, vam organitzar un munt d’activitats. Vam riure molt. Vam aprendre molt. Vam fer un bon servei a la ciutat.
Aquella primera trobada, va ser, com en la pel·lícula de Bogard, l’inici d’una bona amistat. Amb el Joan, tenim una llarga història compartida de moments similars: ell proposa i jo li dic que sí, que endavant. Va ser així amb la Fira de l’Estudiant, amb El Galliner, amb el llibre del Kursaal i amb el del Conservatori. Ell té el do d’imaginar impossibles possibles, de sumar complicitats, de perseverar en els objectius; jo, simplement, el de dir sí. En cada proposta, el Joan m’ha regalat una oportunitat per créixer. En cada sí, he acceptat un repte que m’ha permès contribuir a fer de Manresa un lloc una mica millor. Ha estat, és encara, un bon mestre. No dels que t’ensenyen el que no saps sinó dels que et mostren tot el que pots arribar a fer. El passat 16 de desembre, el Joan Morros va rebre la Medalla al Mèrit Cultural de Manresa, un reconeixement a l’ambició posada al servei de la comunitat, a la crítica exigent que és capaç d’arremangar-se per construir alternatives, a la professionalitat que no es pot pagar amb diners. És un gràcies col·lectiu al qual jo n’hi afegeixo un de més personal: gràcies, Joan, per tantes propostes a les quals només podia dir: Sí!
