La vida de Fisa és l’art com a passió i professió. Els inicis són a l’hotel dels pares a Corbera, amb entrades i sortides de gent que li impregnen la idea de viatge, com va fer-li adonar un professor dels EUA, al The School of the Art Institute of Chicago en remarcar la maleta, l’anar endavant per fer recorreguts i conèixer món. A Chicago va aprendre color, composició i mirar al postimpressionisme, com esmentava la crítica d’art Fina Sitjes. També a percebre l’entorn i la importància del concepte.
S’havia llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en les especialitats de gravat i estampació. Va començar fent dibuixos artístics i tècnics, pintar models per conèixer l’anatomia humana, escultura i història de l’art. Després d’una breu estada a Anglaterra, on indagà sobre la tècnica de la litografia en planxa d’òfset, és becada per la Generalitat per completar els estudis de gravat amb les noves tècniques a Alemanya: Hochschule für Bildende Künste, de Braunschweig. Fa cartes com un recull de pensament en serigrafia, col·lecció de deu gravats, on barreja l’escriptura amb imatges.
Ha participat en certàmens, exposicions col·lectives i individuals, començant a la Sala Lola Anglada de Barcelona, el 1988, on va presentar pintures i gravats expressionistes. El 1989 exposà obra de Braunschweig, a la Galeria Miquel Sambró del Born, desapareguda. Els cursos 1991-92, es continua formant en grans formats a Chicago. El 1992 va exposar a la galeria Duna de Barcelona, amb Recorreguts, on presentà els resultats de l’estada als EUA: el crític Francesc Miralles va comparar les seves cotes de lirisme amb les de Paul Klee. A la Sazama Gallery de Chicago va exposar-hi Laberints, el 1993: A la sèrie Connexions, relaciona els paisatges urbans contraposats de Barcelona i Chicago. Ciutat amb Diagonal, n’és una referència directa. Ambigüitat i dualitat caracteritzen les pintures sobre tela, que barreja amb els gravats. El 1995 va exposar a la Sala Blanquerna de Madrid. El 1998 va fer la primera exposició a la Fundació Caixa Manresa, amb Travessia, on començà a investigar la fibra de vidre. Presenta les sèries Camins i estades. A la galeria barcelonina Llucià Homs, exposà Pas a pas. I el 2000, Territori humà. El 2001, Fragilitats, arran de l’impacte de l’atemptat contra les torres bessones, on va presentar peces en fibra de vidre gegants, que per translucidesa es veuen els titulars de les notícies aparegudes als diaris estatals, així com un homenatge a la Mari Curie, recuperant la memòria, per fer un pas endavant.
El 2002, Le Salon de Printemps de Montreal 2002 i Llum interior. El 2003 obté el premi obra gràfica Enciclopèdia Catalana, en perfeccionar la tècnica litogràfica. Arran de l’exposició el 2004 a l’església de la Pietat a Vic, A 10, en què arriba a l’altar amb un recorregut de llum, coneix l’escriptor Carles Duarte: “una persona molt sàvia”. Fisa juga amb l’espai i el concepte de patrimoni del lloc. El 2005, Blaus blues a la Galeria Alba Cabrera, de València, i Transparències. El 2006, El rastro invisible, a la sala de la fundació BBK, de Bilbao. El 2007 va a Luxemburg, el 2008 a Lisboa i la temporada 2008-09 al Casino de Manresa exposa els Camins de descoberta. Camöes des del Mediterrani, inspirada en l’obra poètica Odissea. L’artista sintetitza a les tres sales la idea del viatge, plasmada sobretot dins la Reserva del Museu de l’Aigua de Lisboa. Tema que recupera el 2019 amb l’exposició itinerant al Museu del Teatre Romà de Lisboa i el Do Abade de Baçal a Bragança, on condicionada per l’espai centra l’obra en els aqüeductes.
El 2009 In-Kietudes, a la galeria Vanguardia, de Bilbao (on el 2013 presentarà Eutopia, que es basen en les utopies de Thomas More) i En chemin, al Centre d’Estudis Catalans de París, amb presentació de Ramon Casalé Soler. El 2010, Fortaleses, en homenatge a les dones, sobretot a la mare, a la Trama de Barcelona, on el 2012 exposarà Obrir pas, on deixa la fibra de vidre i potencia les textures. I al 2014, Inspiracions. Melodies de llum, al Col·legi d’Arquitectes de Manresa, on incorpora el treball en vidre, relacionant-lo amb el modernisme d’Ignasi Oms. El 2015 li van seleccionar el projecte Art Vigent: 1,2,3 comença el joc, a Cardedeu, amb l’objectiu d’acostar l’art a les escoles. El 2018 presenta Desiderium a la Sala Parés i Atlas al Tinglado 1 del port de Tarragona, una recopilació d’obres i idees sobre la trajectòria. El 2019, Sos Natura, al museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, ara Museu Terra, on fa un crit d’alerta per retornar als orígens del gravat.
El 2021, Cartes silencis a la biblioteca del Casino, amb Ramon Casalé i Carles Duarte. El 2022, Terra blava, al Castell de Benedormiens. Obres de fibra de vidre amb gran format de terra i una guia d’aigua. I, In-Certeses, a la galeria Artèria d’Igualada, tancada. A Florència va participar en l’exposició de Cinc Artistes Catalans. El 2023 porta ArtLiving. Conviure amb l’art al museu Enric Monjo de Vilassar de Mar. Hi explica l’art aplicat en el propi espai i s’inspira en els elements naturals, en un art més funcional. I Universos, a Corbera. El 2025, al festival Tocats de lletra ha presentat l’exposició Anhels, una obra sobre paper amb poesia de Carles Duarte. Actualment, treballa en projectes més funcionals, en col·laboració amb arquitectes i interioristes per integrar l’art en edificis públics o privats.
