Si us preguntessin pels referents arquitectònics que millor expliquen Europa segurament us vindrien al cap castells medievals, palaus barrocs o catedrals -i basíliques!- gòtiques o bizantines. I faríeu bé, naturalment. Però hi ha altres exponents de l’arquitectura europea, igualment singulars, que de tant presents i quotidians ni tant sols els veiem. Un d’aquests elements són els grups d’habitatges de protecció oficial: barris socialment i arquitectònicament homogenis, amb edificis de quatre o cinc plantes, amb alguna mena de parc o zona d’esbarjo comuna i aparcament en superfície. Se’n van edificar milers per tot el continent, a corre cuita, per substituir els habitatges malmesos per la guerra i per encabir l’èxode rural i les migracions de mitjans del segle XX. També n’hi ha en algunes grans ciutats asiàtiques o americanes, sí, però són molt menys freqüents i amb unes altres característiques formals i conceptuals. L’excepció, tot s’ha de dir, és una altra vegada la Gran Bretanya, on en lloc de blocs d’habitatges, es va optar per les fileres de cases unifamiliars, estretes i verticals, però amb una mica de pati al darrera.
A la Unió Soviètica d’aquesta mena de construccions en deien khrushchyovka -perquè aparegueren en l’època Khrusxov- i se’n van construir més d’un milió d’unitats. Situades als afores de les ciutats, eren fetes amb materials senzills, amb sostres baixos, naturalment sense ascensor, però, això sí!, amb calefacció central. Al llarg del continent hi ha diversitat de qualitats, dimensions i estils. En alguns llocs els construïa directament l’estat o el municipi i en altres privats amb ajudes públiques o entitats sense afany de lucre com ara cooperatives, caixes d’estalvi, sindicats o l’Església.
A Manresa en tenim exemples canònics: La Guia, les Cases de Xocolata, l’Avecrem, les Viviendas de la Sagrada Família o el Xup. Construïdes en terrenys fins aleshores agrícoles (abans tot això eren camps...), amb els mínims indispensables, en carrers inicialment poc o mal urbanitzats, sense ascensor, ni calefacció, ni garatge.
A partir de finals dels setanta tot va anar canviant, la crisi econòmica va frenar migracions externes i internes, la generalització de l’ascensor va permetre incrementar l’alçada i reduir el nombre de blocs, i es va anar imposant la idea que aquesta mena de barris esdevenien sovint guetos i que a l’hora de fer planificació urbana calia promoure la mixtura social, és a dir situar habitatges protegits entremig dels de promoció lliure, per barrejar nivells socioeconòmics. Objectiu que no s’ha acabat d’aconseguir perquè la pròpia dinàmica de la societat de classes tendeix a la segregació, dins la mateixa ciutat, a la conurbació urbana i al conjunt d’un país.
El cas és que ara, més de mig segle després, tornem a rebre immigració i creixen la població i la demanada d’habitatge, sobretot en zones urbanes. Per què, doncs, no es fa més habitatge social com abans, més cases barates? Hi ha moltes raons, però una d’elles és que aquelles cases eren, com el seu nom indica, molt barates de construir i, per tant, es podien llogar o vendre a preus també assequibles per a una família treballadora. Ara, en canvi, el nivell d’exigència, laboral, burocràtica, de materials, d’acabats, d’urbanització i de condicions mínimes (ascensor, climatització, aparcament...), és tan alt -tant òptim, si voleu- que ha disparat el preu de construir molt per sobre del que ho han fet els salaris. De manera que l’esforç de despesa pública, directa o indirecta, de fer habitatge social és molt superior al del vell segle XX. Una solució, que casa amb l’increment de llars unipersonals, és la reducció dels metres quadrats i la normalització del que fins ara semblava una aberració: pisos de 30 metres quadrats.
