Va esmentar-ne el paisatge preindustrial, sobre la primera terrassa del Cardener al Puigberenguer i la gran partida de l’Irla, que ocupava parcel·les dels camps de regadiu. Del sector de l’actual carrer Dos de Maig baixava un dels grans ramals de la Séquia, del qual es poden resseguir alguns trams per posar-los en valor, com em consta que ja està fent l’estudiós Gonçal Portabella. El canal que venia des de Can Font de la Serra arribava al carrer Balsareny, passant per l’actual carrer Tortosa, que connecta el de Tarragona amb el de Lleida. Es desviava pel carrer Pujolet, on hi havia la fàbrica del Pere Carreras. Travessant per la plaça Catalunya anava a parar a la fàbrica Matamala, estudiada per Llorenç Ferrer, que de nova creació va ser Brunet, actual centre cívic Selves i Carner, cap al Dos de Maig.
De la Manresa preindustrial, Comas va remarcar la fàbrica dels Panyos, (1826-28), que anys després va ser transformada en fàbrica de cotó a càrrec dels Portabella. El 1859 és cabdal a Manresa, per l’arribada del tren (CFBZ, tot seguit el Nord), el gasòmetre, la construcció de Casa Caritat i altres equipaments que demostren la importància del capital econòmic i humà del moment, que contrastaven amb la densificació urbana i la insalubritat que expliquen l’alt nivell de mortalitat infantil concentrat als Quatre Cantons i al Remei. D’altres imatges exposen elements preindustrials: la Muralla des d’Arbonès fins l’Apotecari, amb adoberies i escorxadors a tocar del riu. Diverses fotografies mostren com les instal·lacions del tren de via estreta arribaven fins a les dependències del gas. La seva resclosa subministrava aigua a quatre fàbriques: Carné – popularment Bonamussa–, Alcañiz, o Roca, la Fàbrica del pont de Fusta, després Sitges, o Cal Cots, que es nodrien del mateix canal. També va esmentar la fàbrica dels Barrets de 1898, actual Pirelli, amb la part central de l’antiga fàbrica, la zona de secà del Pla del Congost i el cementiri.
El paisatge industrial està relacionat amb l’expansió local i Comas va exhortar a analitzar l’impacte que representà el tren a la ciutat: l’arribada de gent, el sorgiment de farineres o l’impuls industrial, que Carles Salmerón Bosch va estudiar molt bé, amb l’obra Els trens de Catalunya. El passeig del Riu és el primer que va tenir Manresa el 1891. La nova estació Manresa-Riu va ser explotada per la societat Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga, que va fer construir un pont per salvar el Cardener, inaugurat el 20 de gener de 1891, com l’enllaç entre l’Estació de Manresa Riu i l’Estació del Nord. La companyia va plantejar a l’Ajuntament la compra de terrenys del passeig del Riu per poder-les connectar. Es va autoritzar argumentant que la ciutat creixeria cap al riu, però es va crear un conflicte de solars. Sorgeixen nous elements: molls de càrrega, grues, pisos de l’estació on vivien els treballadors, la paret on hi havia la Carpa del riu i uns revoltons amb la tècnica de volta catalana, fets amb bigues metàl·liques. Del 1910 fins al 1924 hi havia una plataforma per enganxar els vagons dels trens, després va ser giratòria de les màquines de vapor. Al 1909 s’hi instal·la la Farinera Albareda i el 1912, la Florinda.
La gran estació de Manresa Alta és del 1924, coincidint amb la transformació en Ferrocarrils Catalans, amb la connexió Manresa-Martorell. La ciutat es configura a partir de la hidrografia, amb dos torrents principals: el de Predicadors i el de Sant Ignasi (Mirabile), amb el molí de la Pixerada. Aquest torrent agafa les aigües fluvials del Guix, la conca de recepció dels Dolors fins a desembocar al Cardener. Força curt, però amb desnivell alt, afavorirà el gran paisatge industrial dels segles XIX-XX, ple de xemeneies. Amb les fàbriques del Guix, Manufactures Carreras, els Dolors, Tints Santasusana, Forn del Vidre, les alcoholeres Cura i Manresana, les fàbriques del Remei i Nova (Bertrand Serra). Tints Baltiérrez, Serrano (que va instal·lar la primera màquina de vapor), l’Areny. El Salt des gossos, ara reconvertit amb el ridícul nom de la plaça del Salt, les Fontetes, el Salt, antic molí fariner, el Salt d’Aigua, popularment el bullidor, la fàbrica del Pont Vell –propietat de Gallifa, Vila i Cia–, sobre els antics molins del Comú, on una resclosa portava l’aigua cap a les Roques de Sant Pau i Cal Fabrés. Al torrent de Predicadors, Comas va esmentar la fàbrica de Pere Parera, al començament de la carretera de Cardona, que juntament amb la carretera de Vic estaven plenes de majoristes: graners, pinsos, ferreteries, carruatges... Al mig del Passeig, la fàbrica dels germans Lluvià, a l’Era del Milord, que consta documentalment com la Fossana dels Jueus, i el Soler del Blanqueig a la Bonavista, després Indústries Carreras.
