I allà hi era ell. Com hi havia estat ja feia més de dos mil anys. Mirant l’horitzó, contemplant la nit estrellada, escoltant el silenci. Amb una manta als peus i la il·lusió als ulls, meravellat per aquells puntets lluminosos, alguns dels quals es movien com si juguessin i competissin. Pensava. De fet, recordava com havia anat tot. D’un somni a una premonició. D’una estrella a veure –a viure– el miracle.
Encara recorda la seva vida: envoltats de luxes i amb servents espantats. Cadascú al seu palau, reclòs de la vida quotidiana però ofegats de plaers i trivialitats, de luxes i pecats. I per tot això, encara no és conscient del perquè els va tocar. Què va veure en ells l’ull que tot ho veia, la mà que tot ho movia, el poder que tot ho podia.
De fet, encara es veia ell aquella nit, després de maltractar i vexar aquell esclau. Com, encara amb les mans adolorides i la túnica de seda ensangonada, havia sortit a prendre l’aire i la va veure per primer cop. L’estrella era allà, esperant a ser vista, a ser seguida. I com, sense saber-ho, estava convençut que els seus vells amics també l’observaven i es meravellaven talment com infants.
I de sobte, la nit es va fer dia. I empès per la llum, es va trobar al mig del desert amb els seus companys i un propòsit: trobar el salvador. Junts, van viatjar fins que aquell nen els va mirar als ulls i, embadalits, van comprendre que res no seria igual i que l’eternitat els estava esperant. D’astròlegs a mags, de tirans a reis de la felicitat, algú els va donar l'oportunitat de canviar la seva vida i repartir la màgia un dia a l’any.
Sospirant i amb llàgrimes als ulls, Baltasar es va aixecar i amb un xiulet va fer venir el seu camell. Com ja era tradició, va comentar als seus amics que el moment havia arribat. L’estrella ja ho il·luminava tot i ells havien de començar el seu periple per entregar-nos a tots la felicitat que anhelem.
Que tingueu un bon Nadal!
