Parlant amb una amiga compartíem experiències laborals viscudes al llarg de la nostra trajectòria professional que, possiblement, només uns quants afortunats no poden entendre, per la senzilla raó que són caps d’ells mateixos. La resta de mortals que treballem hem conegut de prop o viscut situacions en què l’aire a la feina pesa més del compte. I no em refereixo només al cansament o a l’estrès acumulat, que també. Parlo d’una tensió subtil, gairebé imperceptible però constant, que arriba a pesar. Com una pressió ambiental invisible que fa que costi respirar. Habitualment, aquesta sensació no té a veure amb la feina en si, sinó amb les persones.
Tard o d’hora, en algun moment, pot arribar una persona que enterboleix l’ambient d’una manera més o menys subtil. Sempre té una crítica a punt, mai no veu res prou bé, divideix o simplement escampa el mal humor. A vegades són persones molt eficients i resolutives en la feina. D’altres, ni tan sols això. Si alguna cosa tenen en comú, però, és la capacitat de fer malbé la dinàmica col·lectiva. I sovint ho fan de manera tan silenciosa que costa fins i tot posar-hi nom. No em refereixo a desacords puntuals o a conflictes laborals resolubles. Mentre escric, penso en la toxicitat sostinguda, aquella que desgasta, que mina l’autoestima, que genera inseguretat i que pot acabar contaminant a nivells insospitats. Tot plegat són interaccions que fan que, de mica en mica, vagin marxant les ganes i, segons com, la confiança en la pròpia vàlua. Sovint, aquestes actituds són tolerades. Per por, per inacció o, senzillament, perquè es normalitzen amb el pas dels anys. Conviure amb algú tòxic, però, no hauria de formar mai part de cap descripció laboral. El dret a treballar en un ambient saludable i respectuós s’assumeix amb certa ingenuïtat com un fet gairebé constitucional. Com si vingués de sèrie amb el contracte laboral, amb el sou i les vacances. Però no figura a la nòmina i es pot convertir en un luxe ocasional. S’hi pot fer alguna cosa? Reconèixer-ho és el primer pas. El segon, protegir-se. Posar límits, buscar aliances, parlar-ne amb qui calgui. I, si res d’això funciona, tenir el coratge —si es pot— d’anar-se’n. Perquè, com a la vida, a la feina no tot s’hi val. I ningú no hauria d’anar cada dia a prestar un servei en un lloc on falta l’aire.
