Navarro-Canet, el dolç verí del teatre

Canet: De petit jo escrivia molta narrativa breu i m’encanta. Alguna vegada havia provat d’escriure una cosa més llarga i se’m feia feixuc, complicat. La poesia em costaria més. perquè tinc una incontinència verbal molt gran. Penso que per escriure poesia es necessita molta precisió i concisió per explicar el mateix amb poques paraules. 

Navarro: El teatre sempre m’ha atret. Quan vaig descobrir el teatre em va agafar una obsessió. Qui era el meu referent? Qui veia damunt l’escenari. Jo era dolenta com el pebre negre fent d’actriu. A l’inici de tot pensava que el teatre l’escrivien senyors morts. Havien deixat les obres com a llegat i nosaltres les fèiem. I el dia que vaig descobrir que els autors i les autores eren gent viva per mi va ser una revelació. Llavors em vaig dir que havia de baixar de l’escenari i posar-me a escriure teatre. 

Canet: De nano, a casa, ja em muntava els meus escenaris... Després els pares em van apuntar a fer teatre i allà vaig descobrir tot un món... He estat tremendament feliç fent teatre. Però mai no m’havia plantejat ser jo qui explicava aquestes històries. Jo anava fent i pensava: No actues malament, però sempre tens més coses a dir sobre com s’ha escrit el text, que de tu mateix. La primera vegada que se’m va acudir escriure teatre va ser un dia que estàvem assajant La santa espina de Guimerà. En aquell moment estàs recitant Guimerà i penses que pots fer qualsevol cosa. La meva admiració per la feina dels actors és total, però he de dir que em sento més còmode fora de l’escenari. El primer text que vaig escriure va ser una cosa que volia semblar un Guimerà. Un intent que no ha sortit a la llum, per sort!

Navarro: En el meu cas, la primera cosa vaig escriure va ser a quatre mans amb Xavier Morató. Ell havia estudiat comunicació audiovisual i jo havia acabat sociologia. Al matí jo treballava, i a la tarda fèiem teatre plegats. Érem dos frikis a qui agradaven els musicals. Total, que vam muntar una obra que era una paròdia d’altres musicals. N’agafàvem les cançons i hi canviàvem les lletres. Tal com ara fan al Polònia, vaja. La vam estar representant al cafè-teatre Llantiol cada divendres durant cinc anys.

Canet: A mi em costa d’entrar-hi, als musicals. Estic intentant renegar del fet que no m’agradin. Els musicals tenen fanàtics i detractors profunds. A mi m’hauria d’agradar, perquè m’encanta el teatre i soc músic, i reconec que els muntatges són increïbles.

Navarro: A mi cada cop se’m fa més difícil aquesta convenció d’estar parlant i, de cop i volta, posar-se a cantar. Al seu moment els musicals em flipaven... Jo ara n’escric i en dirigeixo, però és de les coses que més em fan suar.  Cada dues o tres temporades la companyia del jove teatre Regina m’encarrega un espectacle nou adreçat a un públic infantil i juvenil.  Estic tan concentrada en com explicar una història a la canalla que ja no sento tan la pressió d’aquella convenció que dèiem.  Ben al contrari, em serveix per dir: ara cantarem i us hi quedareu enganxats.  

Canet: Si això serveix per atreure la gent jove al teatre ja està bé, perquè el públic teatral acostuma a ser força adult. Almenys aquí a Manresa. És veritat que a Barcelona hi veus gent més jove. Probablement el fet que sovint s’hi representin obres d’autors joves faci que també hi hagi un públic més jove.     

Navarro: Per a mi és una qüestió de poder adquisitiu. I sobretot si parlem de gent jove.

Canet: Jo hi vaig tres o quatre cops al mes, però gràcies als meus pares. Si m’ho hagués de pagar jo...

Navarro:  D’altra banda, cada vegada hi ha més gent interessada a escriure teatre. Hi ha qui ve de fer d’actor i ara vol explorar aquest camí. Hi ha gent que ha escrit narrativa abans i ara li agradaria provar amb el teatre. A les classes d’escriptura teatral el primer que faig és presentar-los els ingredients i que cadascú els cuini a la seva manera. Allò primer és saber què vols explicar i com ho explicaràs. No hi ha més secret que aquest. En els tallers que imparteixo als Carlins els demano d’escriure una peça breu, i al final del curset en fem una lectura conjunta. I a partir d’aquí hi ha qui diu de convertir el seu text en una peça més extensa, qui diu de presentar-la a un concurs de microteatre, com el que van organitzar els Carlins fa dos anys ...

Canet: Quan fa un any em vaig posar a escriure teatre no sabia que un any després tindria la sort de guanyar un premi i estrenar dues obres. Al llarg d’aquests anys he escrit moltes altres coses, i potser moltes no veuran mai la llum o la veuran d’aquí molt temps. Però jo m’ho he passat molt bé escrivint. És com explicar-te una història a tu mateix. I si després això es pot materialitzar damunt l’escenari, millor. 
Navarro: És curiós, però hi ha molta gent que se li fa avorrit llegir teatre. Hi ha molts alumnes que volen ser actors, però et diuen que troben avorridíssim llegir teatre. 

Canet:  Aquest estiu m’he llegit L’herència i m’ha semblat sensacional. És tan directa... 

Navarro: A mi m’hauria agradat haver escrit Anatomia d’un suïcidi, d’Alice Birch, que l’any passat va ser representada al TNC.  O Top Girls, de la Caryl Churchill. Són els meus dos referents.

Canet: Si parlem de referents, els meus serien La importància de ser Frank, d’Oscar Wilde, que és una pura comèdia d’embolics, molt bàsica, però molt ben travada; El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, de Josep M. Miró, i Dones de ràdio, de Cristina Clemente. 

Navarro: Per a mi també és una gran referent, la Cristina Clemente, i el Jordi Casanovas. Les pràctiques de l’Institut del Teatre vaig fer-les amb una obra d’ella, amb direcció de Jordi Casanovas. Com a autor tracta els temes d’una manera fantàstica. Per escriure, jo necessito un tema i una pregunta. Per a mi cada obra llança una pregunta que jo em faig del món. En una de les darreres obres, per exemple, em plantejava si som causa o conseqüència de l’educació que hem rebut. Hem de salvar els pares perquè ho han fet tan bé com han sabut o els hem de condemnar? Segur que hi ha molt de mi en allò que escric, del que em preocupa o em fa xalar. Però a diferència de la poesia, on no et pots amagar, en el teatre puc subdividir tot allò que penso o sento amb tants personatges com vulgui. Per descomptat la meva visió del món acaba apareixent d’una manera o altra en les meves obres, fins i tot per contradir-me amb mi mateixa.

Canet: Jo no sé fins a quin punt em plantejo preguntes a l’hora d’escriure. A Gens familiars, jo tenia una família com a tema i en volia parlar a través la qüestió de la mort. Hi volia explorar les dinàmiques familiars. La mort és una cosa que m’obsessiona moltíssim. Per això fàcilment en parlaré. Però per molt fosc que em posi sempre hi ha un punt d’humor. A la Innocentada d’aquest any, Cossos Sants: el retorn, el tema sobre el qual he escrit no és la mort, però hi ha tres morts! El tema de la mort em sembla molt interessant. Se’n pot parlar des de la foscor, des de la llum, de l’humor, la tragèdia... Escric de tot, però trobo que no hi ha res com una bona comèdia...

Navarro: Jo tendeixo més a la comèdia. I quan escric drama, hi poso mala llet, que per mi també és humor.

Canet: Jo escric a raig i vaig polint sobre la marxa. No sé quin seria el mètode més indicat.

Navarro: Hi ha tants mètodes com autors. Fins a mitjan segle passat el teatre estava molt més estructurat, amb unes normes canòniques de plantejament, nus i desenllaç. Ara escrivim amb molta més llibertat i, per tant, tots els mètodes són vàlids. Has de procurar trobar el teu mètode i deixar-te contaminar pels altres. Jo no utilitzo cap llibreta de notes. Deixo que les idees vaig bullint i, quan tinc clar què vull dir, ho escric. L’important és que tu estiguis convençut que allò que has escrit és el que volies escriure. I sobretot: conserva sempre la curiositat i tingues present que l’ego és una cosa fràgil i complexa.