Hi ha un moment a la vida en què deixes de mirar endavant amb l’ambició i la motivació desenfrenades dels primers anys. És quan comences a girar el cap enrere i et fas preguntes. No és nostàlgia. Diria que és més aviat perspectiva. Arriba sense fer soroll, com els anys que s’acumulen a l’esquena i a la quotidianitat. Quan ve aquest moment, prens consciència que mai no hauries imaginat conviure amb uns pensaments que abans vinculaves a la jubilació o a una època que semblava quedar lluny. Soc en aquest moment vital. Tinc clar que molt probablement ja he viscut més de la meitat del camí, sempre que la salut i la sort em continuïn acompanyant. Potser és només una sensació, però prou intensa per sacsejar-me. Un dia qualsevol, mentre poses una rentadora o baixes les escombraries, t’envaeix la certesa que ja no ets a la pujada, sinó en aquella part més plana i serena de la corba de la vida des d’on pots veure amb més claredat d’on vens i cap a on vas.
Amb la mirada enrere, però, també arriben les preguntes. Les que abans no tenien cabuda entre horaris, objectius i presses. Ara et preguntes si tot el que has fet tenia sentit, si les decisions preses van ser les millors, si el que no vas fer encara té remei, si les pors que t’aturaven van valer la pena. Et sorprens pensant en aquelles petites coses que abans no valoraves i que ara, de sobte, et semblen imprescindibles. Parlo d’un cafè tranquil, de gaudir d’un somriure, d’una trucada a temps a algú de qui fa massa que no en saps res. Arriba també una etapa d’acceptació. Del que ets, amb llums i ombres. Amb tot allò que hauria pogut ser diferent i tot allò que, malgrat tot, va ser. I, per primer cop en anys, entens de debò què vol dir viure amb certa pau. Ja no ho vols tot. No cal córrer tant. Tampoc cal demostrar res. M’obligo a pensar que aquest camí que comença quan l’altra meitat comença a pesar no és un final. És un nou començament. Més lent, segur, però també més lliure. Perquè quan ja no tens tant temps per perdre, el que tens el comences a valorar com mai. I és aquí on t’adones que, en realitat, potser no es tractava d’arribar enlloc, sinó d’aprendre a estar. Amb menys urgència i més consciència. La de la mitja vida, sí, però, en definitiva, amb més vida.
