Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'octubre de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja era tard, ben fosc. El silenci de la nit andorrana contrastava amb les llums dels comerços. Sí, l’acció passava a l’únic estat del món on el català és llengua oficial. Però hauria pogut passar a Manresa, Vic, Gavà... Tant li fa. Aquella parella era l’exemple de la catàstrofe i, alhora, la mostra que encara hi ha esperança, que ells són l’esperança (tot i que no ho sàpiguen).
Ells, tan joves, tan alegres, tan enamorats. Parlen i es miren. Riuen. I el silenci de la nit ajuda a magnificar la sorpresa: catalans amb un gran accent conversen en castellà tot barrejant frases en l’idioma de Fabra. El surrealisme i el patetisme fet desig. La vergonya de tants anys d’inacció i menyspreu, de no molestar ni conflictivitzar per no prendre mal, feta realitat davant dels nostres nassos.
I ben segur que es despullen en castellà. I es desitgen en la llengua que van imposar als seus avantpassats. Però el català se’ls escola gairebé sense pensar-hi. I segur que somiaran en català, perquè les arrels hi són i no es poden arrencar tan fàcilment. I ben segur que imaginen un futur amb nens petits cantant el
Sol, solet i
la Lluna la pruna tot picant de mans. I aquestes guspires de catalanitat són les que ho poden encendre tot.
Aquestes guspires, aquestes arrels, ens recorden que venim de molt enllà i tenim ganes de seguir contra tota lògica, contra els estats, contra gairebé la realitat. I si el context millora una mica, a poc a poc, fent-se més present la llengua de la Rodoreda a tot arreu, en tots els àmbits, aquests catalans avergonyits ben segur que retornaran als orígens (perquè aquests sempre ressonen i retornen). I la petita guspira d’una nit freda de finals d’estiu, brillarà contra tota lògica, com el sol de juliol.
I és per això que malgrat tot i malgrat tothom i malgrat tots els malgrats, hem de continuar parlant, cridant i vivint en català. El miracle serem tots, aquells que sempre parlem en català, però també tots aquells que un bon dia van recordar que allò era la seva llengua, la seva manera única i tan valuosa com la resta, de mirar, interpretar i relacionar-se amb el món.
Seguim, que res no està perdut, tot està per fer i el miracle ens espera.
