Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'octubre de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest èxit primerenc i pioner s’explica per la presència d’una societat il·lustrada amb institucions científiques —Royal Society, Linnean Society—, una classe mitjana lectora i una xarxa d’impremtes que alimenten manuals i revistes naturalistes. La Revolució Industrial, alhora que desfigura el paisatge, crea nostàlgia rural i temps de lleure. Així neixen els clubs excursionistes, els
public footpaths i els jardins botànics. Sobre aquest caldo de cultiu, la prosa ambiental evoluciona de Thoreau a John Muir, de Muir a Aldo Leopold, i, ja al segle XX, Rachel Carson universalitza el gènere amb
Silent Spring, obra que es tradueix a desenes de llengües (en català encara no).
Catalunya, en canvi, hereta un context advers. Els
Decrets de Nova Planta (1707-1716) expulsen el català de l’administració i de la universitat, i obliga erudits i científics a publicar en castellà o llatí durant més d’un segle. La manca d’impremtes en llengua pròpia i l’absència de revistes científiques retarden la formació d’un públic lector. Només amb la
Renaixença (1833-1892) la llengua es revitalitza i el paisatge pren valor identitari gràcies a Verdaguer o Ruyra. Però la prosa naturalista neix sense el suport d’un mercat editorial massiu ni de societats científiques equivalents a les britàniques.
Quan la prosa de natura catalana comença a consolidar-se al tombant de la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura franquista (1939-1975) tornen a imposar la censura i prohibeixen el català en l’esfera pública. Durant dècades, els autors catalans queden relegats a tiratges mínims, mentre Carson, Leopold o Thoreau multipliquen lectors al món anglosaxó. La normalització lingüística i l’ecologisme dels anys vuitanta permeten l’eclosió d’autors com Josep M. Espinàs, Martí Boada, Irene Solà, Pep Coll i molts altres. El corpus català és avui més jove i quantitativament menor, però aporta mirades pròpies i, superades les traves històriques, dialoga
harmònicament amb la tradició anglosaxona.
