Sabem que els mitjans informatius es mouen sota una lògica implacable: les notícies d’avui tapen les d’ahir i les de demà taparan les d’avui. Però sempre n’hi ha algunes que, sigui perquè provoquen una sèrie de seqüeles o perquè desencadenen una successió de comentaris, perduren a l’aparador durant un cert temps. Quan aquest passat mes d’agost vaig llegir que s’havia mort “el primer comandament militar obertament gai d’Espanya”, vaig pensar que la notícia sortiria a tots els mitjans i que donaria peu a remoure aquella qüestió durant alguns dies, però la repercussió va ser mínima i la seva mort va passar gairebé desapercebuda.
El setembre de l’any 2000, la revista Zero, una publicació que havia nascut dos anys abans, a recer de l’incipient moviment homosexual, treia en portada la foto del tinent coronel José María Sánchez Silva amb un titular que deia: El primer militar gay. En un temps en què sortir de l’armari no era una cosa tan habitual com ara, per donar un pas com aquell i fer-ho públic davant de tota la societat calia una cert valor. Però donar-lo formant part d’un col·lectiu tan radicalment masculinitzat com era i és l’exèrcit havia de ser gairebé una temeritat. I ell ho va fer, i es va atendre a les conseqüències: insults, amenaces, atacs... Ben al contrari de rendir-se davant de tanta pressió, l’any 2003 va dur a judici un company per injúries, i va ser en perdre’l quan va decidir retirar-se voluntàriament de l’exèrcit. Recordava perfectament el nom i el rostre de Sánchez Silva, i el recordava perquè quan va donar aquell pas em va impressionar tant com quan el tinent general Gutiérrez Mellado es va enfrontar als colpistes de Tejero, o com quan Rosa Parks va negar-se a cedir el seu seient de l’autobús a un blanc i va acabar així amb aquella discriminació racial als Estats Units. El tinent coronel Sánchez Silva em mereixia el respecte i l’admiració que sento per aquells que saben que s’enfronten a un enemic molt més poderós que ells i ho fan sentint tot el pes de la seva soledat, que ha de ser una cosa tremenda. Segur que el seu gest no va ser en va. Va obrir camí a molts altres i ho va fer demostrant, paradoxalment, una virtut que es té per molt militar, la seva gallardia. Com ens podem oblidar d’un home com ell.
