Falconer

Tot artista vol vista de falcó per examinar l’entorn, no perdre’s res, atendre els detalls i relacionar-los, connectar-los en una obra que no sols ens els mostri, sinó que ens interrogui. Joaquim Falcó ho ha fet. En les seves pintures hi trobem una mirada engrescada sobre molts punts cabdals del segle XX, de tal manera que els components en bloc d’una generació ens hi reconeixem. Parlo dels manresans del baby boom (no dels boomers, que en són la part autocomplaent). Parlo dels que vam néixer quan el país descobria tard moltes d’aquestes referències cosmopolites de la cultura de masses i, igual que Obèlix, vam caure de cap a la marmita bullent del que llavors es coïa. No era innocu. La poció ens ha marcat.

Del desig nascut en aquell buit, n’hem tret gana per sempre més. De la il·lusió per les descobertes enciclopèdiques que hi van seguir, rebem la força contra els romans que ho maneguen tot. Sí, que bojos, aquests romans! Però una altra follia il·lumina el camí de qui dona claus d’accés crítiques a la cultura mainstream de l’imperi. La mirada pop i neoexpressionista de Falcó, la seva transavantguarda transversal, d’un eclecticisme que no fa fàstics a cap tipus de matèria primera si li serveix de material de partida, aquest estil que és l’home —com deia l’il·lustrat comte de Buffon— té arrels més generacionals que locals, i ha fet del seu taller al carrer Canonge Montanyà un nucli irredempt, fidel alhora al passat industrial i tèxtil de la ciutat. Era dels Dalmau aquest espai, de la família del fundador de les barcelonines Galeries Dalmau, importants difusores de l’art d’avantguarda. Contra tot pronòstic, un fantasma recorre Manresa i apareix, creador, on no se l’espera.

La veritable creació és inesperada. Hi ha un poema de Narcís Comadira sobre això. Es titula «Falconeria» i parla d’un falcó i un falconer (el poema i el poeta) per preguntar-se d’on neix la poesia. ¿En un vertigen dolcíssim, en una força obscura, que et fa oblidar de tu mateix i no dura res? L’artista és Ícar i Sísif. Per això, com en aquella broma dels antics mecànics, el creador no troba mai la clau que gira el taller, però la busca com l’aprenent que és. Falcó esquitxa com quan era nen.