Quinto-Soler, del Fecinema al Clam

Soler: Quan penso en el Fecinema penso en moments de joia personal i per a la ciutat. Em declaro un enorme fan del Fecinema i del seu llegat. Va ser un dels millors festivals del país. Quan el 2011 s’estrena la pel·lícula Drive, al cartell promocional hi consta que ha passat pels festivals de Canes, Sant Sebastià i Fecinema. Aconseguir això és un mèrit espectacular. Explica quina era la dimensió d’aquell festival.

Quinto: Vam començar com a festival generalista, però aleshores ens va semblar que ens havíem de centrar en un gènere determinat, perquè ja n’hi havia massa, de generalistes. I va ser llavors que vam pensar en el cinema negre, tenint en compte que tanta gent llegia novel·la negra, que tant interès hi havia a nivell popular... Amb el cinema negre vam tenir molt èxit, però llavors ens vam trobar que ens oferien pel·lícules que no eren de cinema negre i que eren molt bones. En comptes de renunciar-hi, vam programar-les en una secció dedicada a pel·lícules d’actualitat, i també vam organitzar retrospectives, sovint amb pel·lícules que jo tenia per casa, com El joven Lincoln o El sargento negro de John Ford. Pel festival van passar actors, actrius i directors importants, gràcies a bons contactes amb els agents i el bon ambient que s’hi respirava. En cada edició hi havia dos o tres caps de cartell. Sent pocs es podien sentir ben valorats. Si són gaires més, n’hi ha que queden diluïts en un segon terme. Vam tenir directors com José Luís Berlanga, Carlos Saura, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda i l’oscaritzat Gabriele Salvatores. I també vam comptar amb la presència de Marisa Paredes, Pilar López Ayala, Vázquez Moltalbán, Miquel Porter Moix...

Soler: Crec que va ser una gran decisió especialitzar-vos. Primer, perquè tu tens una predilecció per un gènere que coneixies bé i que et permetia arrossegar molta gent. D’altra banda, perquè era una manera lògica de diferenciar-vos d’altres festivals. L’evolució del festival explica molt clarament l’encert. Comença essent ambiciós, però un xic desorientat, i acaba sent encara més ambiciós, però en canvi amb molta lògica i coherència. Una cosa que tenen bona, tant el Fecinema com el Clam, és que aborden gèneres que apareixen a moltes pel·lícules. És a dir, hi ha moltes pel·lícules amb elements de cinema negre o de cinema social. I nosaltres, d’alguna manera, som hereus de la flexibilització del gènere que va fer Sitges, per exemple, amb una concepció àmplia del cinema fantàstic. Si fas un recompte de les pel·lícules que han estat més valorades als festivals europeus més importants totes estan relacionades amb el cinema social. I el que nosaltres hem fet és mirar de programar-les. El que pretenem és que la gent vingui atreta per l’interès que genera una pel·lícula, i un cop és al cinema ja li farem veure la raó social que hi ha. Jo crec que la Manresa del 2025 és una ciutat amb moltíssimes preocupacions socials. Probablement més de les que hi ha hagut mai. I jo crec que el festival encaixa amb aquesta necessitat. Som un aparador de la realitat social que hi ha a la ciutat a través d’una selecció de cinema excel·lent. Perquè si la pel·lícula és un desastre l’espectador es desconnecta del contingut social que pugui tenir. Aquí la idea és obrir el Festival al màxim de gent possible i que el públic, després, en surti conscienciat.

Quinto: Jo no em pensava pas que el Clam arribés a tenir tant d’èxit. Sobretot aquests darrers anys, amb l’estrena de pel·lícules premiades, entrevistes per videoconferència, master class... La gent ha connectat de seguida amb un tipus de cinema social i no precisament només americà o europeu, sinó molt divers. 

Soler: Hi ha una vocació per atreure tanta gent com sigui possible i sabem que hi ha qui agafa vacances per venir al festival. Intentem fer una programació que sintetitzi el millor dels festivals que hi ha hagut abans. En aquest sentit atraiem gent d’altres parts de l’Estat. El cinema social no pot ser minoritari. Hi ha moltes raons per fer entendre que és un tipus de cinema que ens afecta a tots.
Quinto: El Fecinema es va acabar quan vaig tenir un atac de cor molt greu. Llavors tocava replantejar-lo i potser no vam saber replantejar-lo bé. Va durar del 1999 al 2013.

Soler: L’any 2022 el Clam decideix fer una sèrie de moviments: fer-hi entrar Manresa, com a seu del festival, i remarcar la seva condició de Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, i totes aquestes paraules tenen implicacions. Quan rebo l’encàrrec de dirigir-lo em diuen que he de ser fidel a aquest plantejament, cosa que significava organitzar, durant deu dies, una programació sòlida i estable, que acollís propostes d’arreu, representatives del gènere social i abanderant els valors socials en el marc dels festivals de cinema a Catalunya. Molts reptes per assumir i aventurar-se. Hi ha altres festivals de cinema social a Catalunya, però l’encàrrec era que no fóssim un més. Per això procurem programar el millor cinema social que trobem als festivals, a més de projectar cada any una selecció de clàssics que abordin una temàtica concreta. Després d’haver dedicat un cicle al sensellarisme, el menysteniment de la natura i el món rural i l’Alzheimer, enguany ens centrarem en la memòria històrica i democràtica. En aquests moments hi ha un punt d’urgència en aquest tema. Trobem que els valors democràtics i de memòria històrica estan en una situació molt controvertida.

Com acostar el cinema a les noves generacions?

Soler: La joventut es troba en un bombardeig d’estímuls audiovisuals. Mai no hi ha hagut tanta producció i, per tant, els festivals tenen més sentit que mai perquè són uns consellers i actuen de prescriptors. És la manera perquè, enmig d’aquest bombardeig i amb tantes xarxes socials, s’asseguri una qualitat cinematogràfica i de continguts. Això dona sentit als festivals i fa que siguin una clau perquè les noves generacions estiguin educades en el cinema.

Quinto: I a més caldria incorporar la cultura cinematogràfica als instituts. Jo ho havia fet. Quan era a Navàs, els passava un film cada trimestre. Els dissabtes, a l’institut Lacetània, fèiem sessions de cinema. Vam estrenar-hi Els gremlins i Indiana Jones. Ara, molta pantalla, però ningú ensenya als joves a analitzar les imatges, saber-les comentar, fer debat...

Soler: El cinema és un bon transmissor de valors... Al Clam, la resposta dels instituts és molt bona. Nosaltres pensem quines pel·lícules programem i a quin públic s’adreça. D’altra banda, totes les sessions compten amb una presentació per part d’alguna entitat social. Això permet apropar la temàtica de la pel·lícula a l’espectador. Un festival com el nostre és un aparador del que és la cultura, el pont amb tots aquests valors... El festival ens connecta amb el que és la industria cinematografia, la realitat cultural... Som una finestra oberta al món, una oportunitat que té la ciutat per airejar-se.
 

Hi ha massa festivals de cinema a Catalunya?

Soler: Hi ha tanta producció que cada vegada és més important que existeixin els prescriptors. Els festivals ara són més importants que mai i per això tenen més públic que mai.

Quinto: Alguns d’aquests festivals són mostres que permeten fer arribar algunes pel·lícules a llocs que, si ni fos per això, no veurien mai. Són uns dies de festa del cinema en localitats on fins i tot no tenen cine. I es tornen a fer cinefòrums, dissabtes dedicats a una temàtica o un gènere... Trobo molt interessants aquelles mostres que es fan en un cap de setmana, en zones i pobles on rarament veuen cinema, organitzades per un grup de persones amb ànsies de veure i viure el cinema. I quan hi ha una sala de cinema habitualment projecten les pel·lícules més comercials. 

Soler: Els festivals i les mostres responen a una necessitat d’obrir una finestra en una ciutat, un poble, una comunitat, i que entri aquest aire cinematogràfic i de contemporaneïtat. En el fons hi ha l’ànim d’establir un diàleg amb el món, al marge de la dimensió, gran o petita, de cada festival.