El primer dia d’escola és un pas petit però immens, l’inici d’una nova etapa que et prepara per al futur. En el meu cas, recordo especialment el pas de P4 a P5. Amb els nervis de les primeres vegades, preparava la motxilla amb la mare, mestra de tota la vida, mentre sentia la por d’un repte desconegut que anunciava el nou curs: aprendre a escriure amb lletra lligada. Fins llavors les lletres de pal m’havien servit per escriure el meu nom amb seguretat, però, de cop i volta, s’havien de donar la mà, unir-se, i jo no sabia com fer-les caminar juntes. Ara miro enrere i em sembla tendre aquella por infantil. La lletra lligada era més que un exercici de cal·ligrafia. Era el pas a un món més complex, on les paraules s’havien de trobar per donar forma a les idees. Amb l’arribada del setembre, retorno a aquest record en veure que les motxilles es tornen a omplir d’il·lusions. Un any més, es reprèn la rutina amb esperances renovades, però també amb velles i noves reivindicacions. Més recursos, més personal i sobretot més compromís per part de l’administració per garantir una educació de qualitat.
L’escola ha canviat molt. Les pantalles han arribat a les aules i les necessitats dels alumnes cada vegada són més creixents i sovint no es veuen compensades amb més recursos. En aquest debat sobre com afrontar els reptes, massa sovint s’aparta la veu dels mestres. Ells són qui coneixen millor les necessitats dels alumnes, el seu ritme d’aprenentatge i la manera de fer créixer la confiança quan alguna cosa no surt. Són qui ens ensenya que equivocar-se no és fracassar, sinó un pas més per aconseguir que les lletres finalment s’enllacin. Aquest curs penso especialment en la meva mare, que després de trenta anys com a mestra es jubila. No ho diu gairebé mai en veu alta, però sé que s’ha preocupat com ningú perquè els seus alumnes aprenguessin, no només coneixements, sinó també el valor de l’esforç. Durant aquests anys, he tingut la sort de tornar a casa i trobar algú que es fixava si portava l’agenda al dia, que em repetia les coses amb paciència i que em donava confiança quan alguna cosa no sortia a la primera. Com aquell cop abans d’anar al primer dia de classe, quan em va explicar que la lletra lligada no servia només per unir les lletres, sinó per també per unir les idees i els somnis.
