Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'octubre de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa poc vaig haver de donar una mala notícia a un pacient gran que va venir sol a la consulta. Per l’edat, per la seva sordesa i per la complexitat del diagnòstic, vaig considerar oportú demanar que algú l’acompanyés. Volia que algú proper entengués bé la situació i pogués ajudar-lo en la presa de decisions. L’endemà va tornar amb el seu fill. Em va sobtar l’escena. Jo intentava explicar els detalls del cas al seu acompanyant que, teòricament, havia de ser el suposat pont de comprensió. Ell, però, no treia els ulls del mòbil. Feia gestos com d’escoltar, però sense mirar pràcticament el seu pare. Ni a mi. Mentre parlava i el mirava, ell feia veure que m’escoltava, però continuava teclejant. El seu pare, en silenci, es mirava el terra. Suposo que, ben al contrari que el seu fill, aquell home sí que tenia clar que no era el moment oportú per estar pendent de cap notificació de WhatsApp.
Aquest episodi em va deixar un regust francament amarg. Massa sovint, en l’àmbit sanitari, parlem de drets. I és evident que en tenim, i molts: el dret de ser ben atesos, de ser informats, de ser escoltats... Gairebé mai, però, parlem dels deures que tots tenim com a pacients que som, hem estat o serem en algun moment de la nostra vida. I de deures també n’hi ha uns quants. El deure de respectar el moment. El deure de ser-hi, no només físicament. També el deure d’escoltar quan se’t parla amb respecte i amb la intenció d’ajudar i cuidar. Critiquem força el sistema sanitari. I afirmo amb rotunditat que és més que millorable. No obstant això, considero que aquest costum de viure instal·lats en la queixa constant hauria d’anar acompanyat, també, d’una mica d’autocrítica. Fonamentalment perquè l’educació i el respecte no depenen d’un decret ni d’un pressupost. Simplement, depenen de cadascú de nosaltres.
Haurem d’acabar trobant el moment de revisar com entenem la relació amb un sistema tan necessari com, en ocasions, pervers i, sobretot, també toca revisar com ens relacionem amb les persones que el fan funcionar. Això implica no oblidar aquells que, com l’home gran protagonista d’aquesta columna, acaben passant a un segon pla just quan més atenció necessiten. El mòbil es pot quedar a la butxaca. L’empatia, en canvi, convé tenir-la sempre a mà per evitar convertir-nos únicament en éssers presents, però absents.
