«Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme» és una cèlebre frase del Manifest Comunista escrit l’any 1848 per Karl Marx i Frederich Engels que reflecteix d’una banda la lluita i l’esperança dels oprimits pel capitalisme salvatge imperant a mitjan segle XIX i també el temor dels governs d’aquell moment davant el potencial de canvi social que suposava la força del moviment obrer.
Avui, cent vuitanta anys més tard, un altre fantasma, de signe totalment contrari, torna a recorre Europa i s’estén arreu del món. Al llarg de la darrera dècada, els partits d’extrema dreta han duplicat els seus vots a Europa, s’han fet amb un de cada quatre escons en els parlaments nacionals, han entrat en una dotzena d’executius estatals i en centenars de governs regionals i locals.
L’extrema dreta, que a les primeres eleccions europees va ser una minoria irrellevant, ara ha estès la seva presència a gairebé tots els països de la UE, excepte Irlanda, Malta i Lituània. Ara mateix un 28% dels europeus viuen en una país governat per aquesta família de forces polítiques reaccionàries, ultranacionalistes, euroescèptiques i xenòfobes. Tot plegat és un indici que ens trobem en un punt d’inflexió, en un canvi d’època,
L’extrema dreta està aconseguint aglutinar electoralment el vot del malestar, de la por i de la ira entre una creixent massa de la població, incloses les classes mitjanes, que han vist la seva qualitat de vida minvada tant en termes econòmics com en perspectives de futur, com a conseqüència de les successives crisis del capitalisme neoliberal. Veiem estupefactes com un sector important de la població busca en partits polítics que defensen un capitalisme sense manies democràtiques la solució pels problemes creats pel capitalisme presumptament democràtic que va provocar la crisi financera del 2008.
La influència del partits d’extrema dreta va més enllà de la força que li proporcionen els seus resultats electorals. Les seves idees i discursos polítics estan colonitzant els plantejaments d’altres partits polítics de la dreta conservadora i fins i tot del centreesquerra, com es fa evident en el debat de totes les qüestions relacionades amb la immigració. Un altre dels exemples de com les dretes radicals condicionen les polítiques públiques, el trobem en tot el que està relacionat amb la transició ecològica, que s’ha convertit en el cavall de Troia a través del qual els partits d’extrema dreta penetren en el vot rural. El partits polítics que fins ara han dominat el Parlament Europeu han reaccionat rebaixant l’ambició de les seves propostes mediambientals, malgrat que l’estratègia de cedir una part del propi discurs a l’extrema dreta està demostrat que mai no funciona, més aviat al contrari, ja que acaba donant-los legitimitat.
Com assenyala Anna López Ortega en el seu recent llibre L’extrema dreta a Europa, a hores d’ara la conclusió és inequívoca i no admet gaires pal·liatius: a mesura que l’extrema dreta s’instal·la en el poder o adquireix més influència en el disseny de les polítiques publiques, la democràcia se’n ressent. Que cal fer, doncs? Per respondre aquesta pregunta cal anar al fons del problema. Gran part de l’èxit electoral de l’extrema dreta cal atribuir-lo a les febleses del capitalisme anomenat democràtic, especialment al creixement vertiginós de les desigualtats i al fracàs de les ideologies tradicionals (liberals, conservadores i socialdemòcrates) per corregir els seus excessos, que es manifesten clarament en forma de pobresa, desigualtat, salaris baixos, manca d’habitatge accessible, serveis públics insuficients, etc. Només actuant sobre aquests factors, i demostrant que la democràcia serveix per tenir una vida més digna, es podrà contrarestar l’avenç de l’extrema dreta. Només la satisfacció democràtica podrà minvar el suport a les dretes radicals.
