Badia-Puig, per una llengua viva i genuïna

Badia: Crec que la preocupació per l’estat del català la té qualsevol persona que s’estimi la llengua en general, que en el fons també vol dir estimar-se la terra. No s’entén que t’interessis per la llengua sense que t’estimis la nació i, en el cas de la feina que has fet tu, a més a més demostres que t’estimes la ciutat.
 
Puig: Diria que som molts els que compartim aquesta sensibilitat per la llengua. Jo també sempre l’havia tinguda i, en el meu cas, allò que més m’agrada és l’estudi de les formes dialectals, potser perquè la meva llengua materna és la de l’Alta Segarra, un parlar de transició entre el català central i el nord-occidental.
 
Badia: Quan nosaltres fem aquesta feina de voler salvar els mots ho fem a partir de la realitat que trobem. Llavors la dialectologia ens desperta molta curiositat perquè sents a parlar algú d’un altre lloc i dius: ostres!, aquest diu prestatge i jo en canvi dic postada. Què ha passat aquí? I aleshores se’t desperta aquesta curiositat i aquest afany de saber. A mi també m’ha motivat lluitar contra la pèrdua, que va relacionada també amb la dialectologia. En la dialectologia també hi ha hagut moltes pèrdues. Perquè nosaltres, que sempre havíem dit res més, amb e oberta, cada vegada sentim més gent que diu més, amb e tancada, que és tal com ho diuen a Barcelona. Aquí hi ha hagut la pèrdua d’un tret particular. Però després hi ha la pèrdua de paraules. La meva mare sempre deia haver de menester, i jo em trobo que ara tothom diu necessitar... I també es diu prefereixo, en comptes de m’estimo més, que és la forma que havíem fet servir tota la vida... Què ha passat? Doncs que s’ha imposat la influència del català estàndard o de la televisió.
 
Puig: Sí, ara la tendència és fer servir la paraula estàndard. La paraula que fan servir els mitjans, que s’ha après a l’escola... L’escola, en aquest sentit, sí que ha perjudicat la riquesa de cada contrada. En el treball que vaig fer sobre el parlar de l’Alta Segarra, vaig estudiar diferents franges d’edat per comprovar quins trets es mantenien vius i quins es perdien. El resultat va ser el que era de preveure. La gent jove manté, com a molt, un terç de les característiques diferencials pròpies de les persones de més de seixanta anys, tot i que i es manté força encara el vocalisme tònic i àton. En aquest cas no hi ha tanta contaminació del central, de l’estàndard.
 
Badia: Així com la dialectologia és un camp molt interessant, l’etimologia per mi és un camp apassionant. Tot el que fem ens lliga amb l’entorn, però l’etimologia ens lliga amb la història. És l’espai i el temps. L’etimologia és un camp fabulós perquè hi descobreixes moltíssimes coses dels nostres avantpassats. Per això en aquest teu llibre et vaig demanar que em deixessis fer la recerca etimològica dels mots... Jo crec que això que fem nosaltres, i ara centrant-ho en el teu llibre del parlar de Manresa, és un acte d’amor a les paraules i el país.
 
Puig: És tanmateix un estudi amb data de caducitat, perquè si no es fa ara serà molt més complicat voler-lo fer d’aquí a vint anys. Les generacions que mantenen la majoria d’aquestes formes tradicionals són persones de més de seixanta anys... En el cas de les noves generacions, tot i haver estat escolaritzades en català, no s’ha tingut aquesta sensibilitat per mantenir viva la genuïnitat de la llengua... Amb el llibre hi ha previst un encartat amb les cent paraules que hi recullo per fer-ho arribar a les escoles... S’haurà de veure quina transcendència pot tenir a nivell escolar. Si més no, quedarà constància d’un patrimoni que inevitablement s’anirà perdent... I a banda de l’escola, hi ha el paper que també hi juguen els mitjans de comunicació. Aquí, tradicionalment, del niu de les abelles se n’ha dit arna, i ara no ho veuràs escrit en cap diari, sinó que hi trobarem rusc i, és clar, la gent jove tendeix a fer servir la paraula normalitzada.
 
Badia: Es cert que hi ha hagut pèrdues, i els que tenim de seixanta anys en amunt ho hem anat veient dramàticament, però també és cert que als nous mitjans, que són les xarxes, cada vegada hi ha més gent jove que es proposa ensenyar català i ensenyar paraules que hem de salvar. Això no sé quin efecte tindrà, perquè avui dia tot és molt ràpid, però per a mi és un signe d’esperança. Aquests joves que divulguen maneres de parlar de tota la vida fan més que el que ha fet TV3 durant molts anys. El que TV3 ha fet és mantenir la llengua, però ha fet recular la diversitat. En el cas dels localismes crec que aquí no es va tenir prou en compte l’efecte devastador que podia tenir l’estàndard, el català barceloní. Una paraula com enguany, per exemple, que és un mot ben viu del Penedès en avall, ha desaparegut de TV3, i mira que és una expressió ben pràctica. Això pel que fa als mitjans, però també hi ha l’escola, un medi que permet treballar els localismes. A diferència dels mitjans, les escoles són delegacions territorials molt localitzades, on ha de ser fàcil insistir en els trets particulars. N’hi ha prou que els mestres siguin lingüísticament conscients dels localismes que hi ha en cada territori. I això pots complementar-ho amb visites de persones grans que mantenen aquests trets locals i així aconseguim establir un contacte intergeneracional.
 
Puig: Fent enquestes lingüístiques per al treball del parlar de l’Alta Segarra m’havia trobat que, contràriament al que tu planteges, hi havia mestres que corregien els alumnes per no fer servir el mot més general. Si per exemple deien timó, que és el nom amb què també a Manresa també es coneixia aquesta planta, el mestre els deia que la forma correcta era farigola.
 
Badia: És com quan el mestre corregeix l’alumne perquè diu ceia... Que digui ceia, i després ja aprendrà a escriure cella! Com dius al llibre, nosaltres diem mès, però ja sabem que hem d’escriure més. Nosaltres tenim els nostres trets, la nostra manera de pronunciar, però hi ha un bé superior. Justament el contrari d’això que passa ara a València. Als sonats de Vox i el PP tant els fa el català. Escriuen Valéncia amb accent tancat perquè ho pronuncien així. A Girona ho diuen igual, però no se’ls ha acudit d’escriure-ho amb accent tancat. Al teu llibre hi ha una frase que ho diu ben clarament: “Els manresans ja sabem que encara que ho pronunciem d’una manera ho hem d’escriure d’una altra, com els passa a molts parlants d’arreu dels Països Catalans en altres casos”. Això és un al·legat a favor de la unitat de la llengua.
 
Puig: Els parlants occidentals s’hi troben tot sovint. Fabra va seguir les pautes del català central, que era el més parlat. Tenia tota la lògica del món, però llavors els occidentals han de fer aquest exercici, aquesta disciplina, d’accentuar d’una manera diferent de com parlen.
 
Badia: Jo he vist que aquest llibre et defineix molt. Per fer-lo s’ha de tenir un tarannà curiós, observador, i amb molta capacitat de relacionar coses. Hi ha un apartat dedicat a parlar dels manresanismes vistos de fora estant que em sembla molt revelador. Quan ve un senyor d’Osona i diu: aquí dieu senalla i cabàs, al revés de com ho diem a Vic, ja està, ja tenim un localisme. O algú de Barcelona a qui li sobta que parlem de pipiripips, perquè no ho ha sentit a dir mai. Pipiripip és una paraula per sucar-hi pa. Hi ha dotzenes de maneres de dir rosella.
 
Puig: M’ha anat molt bé poder parlar amb gent d’altres comarques preocupada per la llengua per constatar aquestes diferències. I també les constaten aquells manresans i manresanes que treballen a fora. Un manresà de tota la vida sense contactes a l’exterior no s’adonarà que diu certes formes que en altres indrets no es diuen. Ara, jo he fet el llibre del parlar de Manresa, però molta gent dirà “això també ho diem a Santpedor, a Sant Fruitós, a Callús”, lògicament.
 
Badia: Hi ha una paraula que els manresans i els callussencs la diem diferent, i aquesta paraula és justament llengua. Vosaltres la dieu amb accent tancat i nosaltres amb accent obert. Al capdavall, però, allò important és que tots parlem la mateixa llengua i amb accents diversos!