Quan llegeixo el diari no solo dedicar gaire atenció a les pàgines d’esports, però fa uns dies, concretament el 21 d’agost, llegint El Periódico em vaig trobar amb un destacat d’una entrevista que em va cridar l’atenció. Era tan delirant que per un moment vaig pensar que ho havia llegit malament, però sí, era ben bé el que havia entès. La cita era extreta d’una entrevista amb una tal Amanda Gutiérrez i versava sobre la seva renúncia a seguir sent la presidenta de FUTPRO, el sindicat majoritari del futbol femení. Exactament deia: “Tinc tots els números perquè molta gent m’odiï: dona, jove, lesbiana, advocada...”. Per a una obra del gènere absurd la frase no hauria estat malament, però si intentem entendre-la com una declaració que vol ser coherent, no hi trobo el sentit per enlloc. Donant-hi voltes buscant-li una explicació, tan sols em va semblar que sortia de la norma, per dir-ho d’alguna manera, pel fet de ser lesbiana. Que per ser-ho pot sentir-se incompresa per algunes persones? Segur que sí. Que pot ser objecte de comentaris per aquest fet? Doncs segur que també. Però odiada? Em costa de creure. I sentir-se odiada per ser dona, per ser jove o per ser advocada ja em sembla francament desbaratat, de bojos, vaja.
En aquesta època tan de ximples que ens ha tocat viure, per a molta gent penjar-se l’etiqueta d’invisibilitzat, estigmatitzat o vulnerable –entre molts altres greuges per als quals no paren d’inventar-se adjectius– és l’equivalent a mostrar una ferida de guerra. Una manera de sentir-se membres d’un club que els fa diferents dels altres. El club dels que necessiten poder-se sentir ofesos per reivindicar la seva dignitat. Tot força rebuscat i patètic, la veritat. Sentir-se víctima d’un delicte d’odi –que és una de les darreres incorporacions al catàleg d’oprobis– implica una gravetat més gran que sentir-se menystingut o discriminat. Per això a l’expresidenta del sindicat de futbolistes li devia semblar que dir que tenia molts números per ser odiada –és fort, eh–, la feia una víctima de més categoria que no pas si deia que no la tenien per res. I en el seu desvari va dir el que va dir, una cosa sense cap ni peus. A la vida real, les que pateixen de debò tantes injustícies, ni tan sols hi saben posar un nom. Les afronten com poden, amb coratge i sense fer-se plànyer.
