Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de setembre de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mossèn Josep Ruaix, de Moià, l’home del català en fitxes que els de més d’una generació fèiem servir a l’escola, el mestre que ens ha resolt dubtes amb llibres com
Punts conflictius del català o
Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui, l’intel·lectual de la llengua que, per lliure i amb una vocació i un rigor insubornables, ha marcat les reflexions sobre la norma fins a ser reconegut per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans com a
col·laborador distingit, obert al canvi, sí, però reformador prudent per no perdre un llençol a cada bugada, aquest home curiós i apassionat, humil d’actitud, és un exemple per a tots. Amb 85 anys, treballa igual d’inquiet i imparable que de jove.
Era a primers d’any, quan vam visitar-lo a casa seva. M’hi acompanyava Jordi Estrada amb el seu germà, per seguir com a observadors la conversa per a
Serra d’Or que va establir-hi el seu nebot, Carles Riera, també estudiós de la llengua. Recordo memorable l’experiència. Per la memòria i la precisió de les reflexions. Però també per les hores de feina vinculades a cada apunt, del primer català en fitxes manuscrites a totes les elaboracions posteriors, que inclouen la ciclostilada que primer vaig tenir a les mans, de petit. Ruaix va estudiar a Roma. Domina el llatí, el francès i l’italià. Té una trajectòria formativa impressionant (és també poeta de fina sensibilitat, orfebre que llima les paraules fins a l’encaix precís), però la seva invisibilitat a l’hora de segons quins reconeixements pot molt ben ser deguda a l’exigència amb què ha assumit tants deures propers. A
La Tosca, revista local de Moià, hi ha estat vinculat més de trenta anys com a corrector, redactor, editorialista i director, amb textos signats i sense. Escoltar-lo és un plaer, però sobretot una lliçó. Per l’actitud, amb curiositat per a tot: des de la forma d’un parlar fins al record de la creació de la Fura dels Baus, quan aquests
Baus són un indret concret d’aquells topants. Al migdia, mentre baixàvem l’escala de cargol d’una tina antiga que va insistir que veiéssim, petit i àgil sobre cada graó, me l’imaginava endinsant-se en el més profund de tot amb la mateixa empenta.
.png)