Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de setembre de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Escric aquestes ralles el dia del meu aniversari. En porto ja una bona pila a les espatlles. Alguns els he oblidat o en guardo una memòria difusa, barrejats els uns amb els altres. També n’hi ha que els tinc ben presents, sobretot els dels canvis de dècada, propicis per a les sorpreses organitzades en secret. També recordo bé el dels meus divuit anys, el juliol de 1985. No hi va haver festa, perquè els meus amics eren tots de campaments amb el cau, ni tampoc pastís, ni espelmes, ni música, ni confeti. I, amb tot, va ser especial.
Era un dimecres i feia calor. Molta. Havia sortit de l’hospital feia poc. Duia la cama enguixada i em desplaçava amb dificultat amb unes crosses. Aquells dies, només llegia, feia alguna classe de repàs i omplia llibretes amb textos curts amb pretensions literàries. No era el millor pla per entrar a la majoria d’edat, però és el que hi havia.
El meu avi, veient-me avorrida i, potser també avorrit ell de fer-se trampes al solitari, em va organitzar una festa particular, en el doble sentit de privada i poc convencional. Em va fer pujar al seu quatre llaunes i em va dur fins al Pont de Vilomara. Quatre dies abans, un foc havia arrasat pràcticament tot el municipi. Havia estat dramàtic i tothom en parlava. Vam voltar un parell d’hores per les carreteres del Bages Sud, dalt d’aquell R4 blanc que ho era tot menys còmode. Sens dubte, va ser una idea estrafolària i insòlita, però el cert és que em va regalar una tarda de companyia, de xafarderia compartida, d’atenció exclusiva.
Evoco aquests records en llegir –i veure i escoltar, perquè la notícia s’ha escampat per tot arreu– que Lamine Yamal va celebrar els seus divuit anys amb una festa que va costar més de 40.000 euros, amb famosos, mags nans i noies seleccionades per talla de sostenidor. No li envejo gens. Només se m’acut desitjar-li que en faci molts més. És jove i encara és a temps d’aprendre que els conceptes d’exclusiu i memorable poden prendre moltes formes. I que les més selectes i ostentoses –i també ofensivament excèntriques– no són sempre les més autèntiques ni les que, amb el pas dels anys, recordarà amb més tendresa.
