Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de setembre de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Arran d’una conversa amb el meu pare intento posar paraules a un sentiment que comparteixo amb ell, tot i haver tingut la gran sort d’haver nascut en una època força més fàcil. Nascut a la postguerra, ell em transmetia fa poc la seva decepció en parlar del país que deixarà enrere. Tot i assegurar que ja ho té tot fet, li sap greu veure com està tot. I no ho deia amb ressentiment ni amb amargor. Ho deia amb aquell desencant pausat dels qui han viscut prou per veure les il·lusions apagar-se a poc a poc. El seu relat vital és com el de tants. Una infantesa marcada per la pobresa, una joventut de silenci i por, i la maduresa pròpia d’un canvi anhelat. El canvi semblava prometedor. Veia amb esperança com la democràcia obria pas a la llibertat, com l’educació i la sanitat esdevenien drets i no pas favors o com l’Europa de les oportunitats semblava propera. Sobretot, va creure com molts que el futur; per fi, podia ser millor que el passat. I no era un optimisme ingenu, era una necessitat. Diria que és la que jo mateixa tinc, tot i que cada cop em costa més: la de creure que un futur molt millor és possible.
Les coses han canviat –i molt– en els darrers temps. I ell se sent traït. El soroll constant dels escàndols, la corrupció institucionalitzada, l’abisme entre la ciutadania i els qui governen... Tot això el fa sentir força lluny d’un país que estima, però que no acaba de reconèixer. Es pregunta què ha passat amb aquell país que volia caminar endavant. Jo, sense respostes, només puc callar. Perquè és cert que hem construït moltes coses, però també hem deixat perdre massa. Entenc aquesta ferida profunda d’aquells que veuen desdibuixar-se el llegat pel qual han lluitat tota una vida. I no per nostàlgia mal entesa, sinó per enyorança d’allò que podria haver estat però no ha arribat. En tot cas, encara puc detectar una espurna d’esperança al seu gest. Malgrat la decepció, el meu pare segueix votant, escoltant, llegint i opinant. No s’ha rendit del tot. I segurament d’això es tracta. De no resignar-nos del tot, de deixar el desencant i seguir exigint un país millor. Que reflecteixi l’esperança tenaç dels qui el sostenen amb dignitat cada dia. En definitiva, el país que mereixem.
