Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de setembre de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«
M'agradaria que a l’hora de decidir el nou Premi Bages de Cultura el jurat tingui en compte el nom d'Artur Blasco»
La ciutat de Manresa, en els darrers mesos, ha tingut el privilegi de poder gaudir de la saviesa i dels fruits d'un dels grans homenots de la nostra tribu. Es tracta del músic, investigador i etnomusicòleg Artur Blasco i Giné (1933). Escriure sobre l'Artur és fer-ho ja no només sobre un dels noms fonamentals de la música tradicional catalana, sinó haver-ho de fer sobre un savi com els d’antany. Saviesa iniciada amb una formació universitària de biòleg, però que es va anar engrandint amb viatges llunyans al Líban, Islàndia, Suècia i un munt d’experiències que, possiblement, no fan més que corroborar la veritat dels darrers versos del
Viatge a Ítaca de Kavafis:
Savi, com bé t’has fet, / sabràs el que volen dir les Ítaques.
Trobar-se amb Artur Blasco és, en efecte, realitzar la visita a una Ítaca feta home. De conversa amena, profunda i senzilla, però també de memòria prodigiosa i acompanyat sempre d’una bona cervesa –no n’esmentarem la marca per allò de la propaganda encoberta–, el més sorprenent de l’Artur no és el que ha fet sinó el que està encara per fer o està portant a terme. Va ser així com el passat mes de maig, Artur Blasco va ser a Manresa per presentar la inauguració de l’exposició de pintura del seu pare, el metge-pintor Pere Blasco Echagüe (1905-1975), que va presentar-se al Centre Cultural el Casino. Va ser una bona exposició, comissariada per Josep Maria Massegú Bruguera, on va posar al descobert la praxi pictòrica de Pere Blasco, un exemple de l’existència de metges humanistes que, a part de la seva labor mèdica, cultivaven i cultiven l’esperit a través de la poesia, el dibuix, la pintura o la música. La pintura de l’aragonès Pere Blasco n’és un exemple que s’afegeix a d’altres existents a la mateixa ciutat de Manresa. Just dos mesos després, Artur Blasco va tornar a ser a la ciutat. Aquesta vegada com a director artístic i participant de la Mostra de la Trobada dels Acordionistes d'Arsèguel, un festival que ha de ser considerat el més antic pel que fa a la música tradicional a Catalunya, i també com un dels festivals d’acordió diatònic més importants d’Europa. Gràcies a les diligències i gestions realitzades per Josep Huguet i Ignasi Perramon, de D'arrel, i Albert Tulleuda es va aconseguir que, dins del Festival Sons del Camí, es pogués gaudir d'un tast del certamen que és una referència absoluta de la música tradicional.
No amagaré que m'uneix una estreta amistat amb Artur Blasco i a la seva família, però això no treu que no aprofiti aquesta columna per expressar la meva estranyesa pel fet que una institució com Blasco no hagi estat reconegut encara amb el Premi Bages de Cultura. Algú m'ha dit que no ho és per haver nascut a Barcelona. Va néixer, efectivament, a Barcelona perquè va ser també pioner en això de néixer en un hospital i va ser el seu pare qui ho va determinar. Però les arrels de Blasco són bagenques, santpedorenques i manresanes, fins al punt que, en la inauguració de l'exposició, ens va deixar a tots perplexos en entregar a la regidora Tània Infante dos volums de la biblioteca de l'antic Casino davant de la sorpresa general. Va dir: «Jo torno sempre les coses, encara que sigui tard». Els va tornar setanta-tres anys després. M'agradaria que a les portes de decidir quin ha de ser el nou Premi Bages de Cultura el jurat tingui en compte el nom d'Artur Blasco. Ja no només per haver estat Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (1998), Creu de Sant Jordi (2001), Premi Nacional de Cultura Popular (2004) i Premi Nacional Joan Coromines (2008), sinó perquè també és un exemple de civisme, en retornar llibres encara que sigui setanta-tres anys després. I és que setanta-tres anys no són res.
