Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de juliol de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estrada: ¿Té sentit continuar parlant dels museus tal com venen definits al diccionari (GDLC): Lloc on, amb finalitats culturals, hom guarda i exposa objectes pertanyents al món de l’art, la ciència o la tècnica?
Vilà: Aquesta és potser la definició més típica i la més estesa en l’imaginari de la gent, però actualment es posa més l’accent en la societat i a generar espais de participació. Un museu té la condició de ser un dipòsit de béns patrimonials, que és el que el sosté i li dona sentit, però alhora aquesta funció hem de transformar-la i orientar-la més cap a l’atenció a les persones. Hem de tenir una visió més comunitària, en què es tinguin en compte la inclusivitat i l’accessibilitat. La funció d’un museu és conservar un patrimoni, però perquè sigui retornat a la societat en forma d’activitats i coneixement, tot afavorint la creativitat de les persones.
Fontdevila: Una de les coses que defineix un centre d’art és que no té col·lecció. Tanmateix, penso en allò que deia el creador del Centre Pompidou, el curador Pontus Hultén, quan assenyalava que els centres d’art és molt perillós que existeixin sense col·lecció, perquè no és que un museu guardi col·leccions, sinó que les col·leccions protegeixen els museus. És a dir, un centre d’art sense col·lecció és molt fàcil de fer-lo desaparèixer. Un cop de mà polític o un gir econòmic el poden eliminar.
Vilà: En canvi, els centres d’art tenen un avantatge sobre els museus: els és més fàcil i àgil generar programes i accions creatives. Una exposició que es planteja en un procés de creació i desaparició crea una dinàmica i una velocitat i als museus hem de fer-ho en dues línies: treballar en l’exposició permanent i generar paral·lelament unes actuacions més efímeres que et permetin posar en joc conceptes que l’exposició permanent no ho fa possible.
Fontdevila: Un centre d’art, en el fons, acaba sent presentista, perquè sempre és un començar de zero. I això em sembla molt fràgil. És un centre sense memòria. El museu té la gràcia de ser una col·lecció que traspassa el temps i et permet articular memòria.
Vilà: En el museu l’actuació pot ser una mica més consistent. Sempre seguim un fil conductor que és el que ens marca l’herència rebuda. Del que es tracta aleshores és de trobar la manera d’actualitzar-la i traslladar-la al present.
Fontdevila: A Catalunya, la història dels centres d’art és molt fràgil. Durant el primer tripartit es crea la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. Amb la crisi del 2008, la Generalitat els delega als municipis i hi ha llocs que han seguit funcionant, com a Girona, però no tots han tingut la mateixa sort. Quan parlem de transformació social, un museu està aparentment més limitat, però és el que pot assegurar una continuïtat, un treball més consistent.
Vilà: Els centres d’art no deixen de generar col·lecció. Produeixen obra i alguna d’aquestes obres després formarà part de la col·lecció del museu, ampliant el fons d’art del present. En el cas del Museu de Manresa, que comprèn des de la prehistòria fins als nostres dies, tenim una herència rebuda que ens dificulta més sortir del marc de la definició de museu a l’hora de plantejar i programar activitats que generin aquesta incidència en la creació contemporània. Però si ens limitem a conservar un patrimoni, ens quedem curts. D’alguna manera hem de generar creativitat.
Fontdevila: Els museus patrimonialitzen, però què s’entén per patrimonialització? El museu ha d’actualitzar el passat d’acord amb les transformacions contemporànies. El problema és entendre els museus com una urna.
Vilà: Un museu no és una capsa tancada, sinó una cosa expandida cap a la societat. A Memòries, la transversalitat en les actuacions contribuïa a difondre el patrimoni, presentant-lo d’una manera diferent i defugint les lectures úniques.
Fontdevila: Aquesta hauria de ser la missió dels museus. En cada present llegeixes el passat de maneres diferents. D’acord amb què? Amb les transformacions pendents. Som en el punt entremig entre el ja no i el no encara.
Vilà: Aquest és el repte. Amb els canvis socials, tecnològics i sobretot demogràfics, segons quin patrimoni no és fàcil de transmetre, per exemple, a algunes col·lectivitats que formen part de la nostra societat. El que cal és trobar la manera de provocar aquell esclat que et faci reconèixer alguna cosa del passat en el teu present. És allò que Walter Benjamin en deia les epifanies profanes.
Fontdevila: I també hi ha la qüestió dels llegats. Un museu finalment patrimonialitza un tipus de llegat. Quan llegeixes els informes dels inicis del Louvre, els revolucionaris tenien un dubte: què hem de fer amb tot això que hem heretat de l’aristocràcia i l’Església? Ens ho carreguem o ho preservem? I per preservar-ho van haver d’inventar-se la noció d’art, per desvincular-ho de la política i la propaganda. I crec que aquest debat s’ha de poder reobrir. El que hem salvat al Museu del Barroc són llegats d’esglésies catòliques, que a més a més, en temps del barroc, estaven en disputa entre la societat civil de l’època, per veure qui en treia més almoines o aconseguia més èxit. Aquí hi ha un treball de confrontació de llegats. Hi ha moltes comunitats que no se senten identificades amb aquest llegat. Cal veure com es pot patrimonialitzar el passat i com reinterpretar-lo.
Estrada: Quin seria el punt d’intersecció entre un centre d’art i un museu?
Fontdevila: La divisió entre centres d’art i museus és tàcita. Un museu també hauria de poder produir projectes i un centre d’art seria desitjable que pogués incidir en temes patrimonials, i fins i tot exposar patrimoni. A Girona ha estat habitual la col·laboració entre el Museu d’Història i el Centre d’Art. La definició de centre d’art és molt més laxa. D’altra banda, a mi també m’agradaria poder implicar la ciutadania en la curadoria per mitjà de processos compartits. Per exemple, si tractes amb problemàtiques que tenen a veure amb presons, caldria convidar persones que les pateixen i comptar amb elles a l’hora de decidir quin projecte artístic fer i fins i tot com fer-lo.
Vilà: Tot això s’acosta al que havíem plantejat al començament del projecte Espai Memòries. A banda de l’equip transversal que hi participava, es tractava d’implicar-hi grups ciutadans i generar un diàleg amb la gent.
Fontdevila: Al final d’unes jornades sobre cultura, a Barcelona, algú va demanar a Alexandra Xanthaki, relatora dels Drets Culturals de l’ONU: Com veus el futur dels drets culturals? Va dir que passaven per la curadoria. En aquell moment va sonar estrany, perquè a nivell de polítiques culturals pocs situen l’agent del curador. I llavors Xanthaki va explicar el cas d’una col·lectivitat de dones afganeses emigrades a Alemanya a qui un museu va implicar-les en el muntatge d’una exposició sobre què significava per a aquelles dones el progrés en cultura. La curadoria et proporciona la possibilitat de sortir de la pròpia identitat cultural i fer de l’exposició un espai de diàleg, una via per avançar en els drets culturals.
Vilà: Això funciona quan es tracta d’un projecte conceptual com aquest. Em fa pensar en altres projectes de treball en comunitats per posar en valor algun element d’aquesta comunitat. I això presentat al museu acaba sent un altre element de patrimonialització.
Fontdevila: Tradicionalment la filosofia dels museus ha estat posar em valor peces que han estat guardades durant centenars d’anys. L’origen del museu té a veure amb el colonialisme i també té el punt revolucionari que dèiem abans, en parlar de la revolució francesa. Es tracta de mostrar el botí i dir: Això és de tots.
Vilà: En l’època moderna, els museus són les col·leccions del rei. És el símbol de poder.
Fontdevila: Que el museu posi en valor el que és del príncep té aquesta doble lectura: la societat progressarà perquè s’assemblarà al príncep, és a dir, serà educada i reverencial, o bé en repartim el botí. Si fem aquest acte d’obertura hauríem de ser més radicals. Els museus haurien de ser molt més oberts i amb una incidència més directa en la societat.
Vilà: I amb més capacitat per introduir-hi un discurs crític. Les coses no tenen un relat únic. Cada visitant hi hauria de trobar el seu sentit. En el cas del Museu de Manresa, hem de treballar necessàriament amb els elements que conformen la història de la ciutat. Amb tot, cal procurar deixar els relats oberts i sobretot a mesura que anem arribant al present. El discurs del museu ha de permetre que pugui accedir-hi el gruix de la societat actual, tenint en compte els canvis demogràfics i culturals. Sense anar més lluny, el Museu de Manresa i el Museu del Barroc són ubicats en una cruïlla de carrers molt manresans i actualment molt transformats.
Podeu veure la conversa completa de la Fila cultural en vídeo:
Gravació i edició: Ferran Sardans i Aida Tudó Esteller
