Perquè vull

Manresa es veu grisa al mirall. Retratada en calçotets per Manel Fontdevila o Galdric Sala, i encarada amb les seves contradiccions i les seves flaques per escriptors i columnistes, la ciutat cau sovint en el desànim. La crítica, encara: fotre-se’n ajuda a empènyer i a afilar l’eina. Però, ha servit? Té futur cultural la capital del Bages? Fa anys, Lluís Calderer ens recordava que, quan no paraven de sortir partits en plena Transició, a Manresa n’hi havia hagut un amb tan sols dos membres i, a l’any, s’havien escindit! Potser exagerava, però la divisió política i servir guerres molt petites, sense unitat, és un dels nostres mals.
 
Malgrat tot, som. Amb memòria institucional o sense, la ciutat arrela i creix, forma i atrau. Hi ha prou precedents, de sant Ignasi a Joseph Beuys. A l’ombra dels diferents moviments culturals, hem tingut premsa pròpia des de fa segle i mig. Tres editorials de renom les han fundades manresans: La Magrana, Edicions de 1984 i Angle Editorial. Comissaris i crítics d’art de primer nivell són de la ciutat: Pilar Parcerisas, Jaume Vidal Oliveras i Oriol Fontdevila. Hi ha manresans clau al primer moviment underground barceloní dels setantes: Ivá, Jaume Fargas, Miquel Esparbé i Claudi Montañá. Si reduïm els escriptors a dos històrics amb ressò nacional (Josep Maria Planes i Joaquim Amat-Piniella), avui posem-hi Genís Sinca i Joan Jordi Miralles.
 
També passa infància i joventut a Manresa el coreògraf Salva Sanchis, mà dreta durant anys de la mítica coreògrafa belga Anne Teresa de Keersmaeker. I podria seguir amb el teatre, les arts plàstiques, els músics o la premsa. Avui, una de les principals il·lustradores del país és Maria Picassó, sorgida de l’estudi Blau i vinculada al Cul del Pou des dels tretze anys, la mateixa edat en què Manel Fontdevila s’iniciava al butlletí del barri.
 
Fa una setmana jo era a Alcoi, la terra d’Ovidi Montllor, d’Isabel-Clara Simó, de Sol Picó, i he mantingut llargues converses amb l’artista Antoni Miró. Pot ser Manresa l’Alcoi del nord? Antics emporis tèxtils com són, tenen bona peça al teler. Però, i la voluntat institucional? L’Ovidi ho va deixar dit: al final, tot depèn d’un «perquè vull».