Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de juliol de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Davant de totes les coses que passen al món, escriure una columna parlant de l’estiu gairebé pot semblar una frivolitat. Oimés si penso que en els últims deu anys n’he fet unes altres sis a l’entorn del mateix tema, però sento que m’ho demana el cos i és una sensació que es repeteix cada any. És com si totes les coses intenses de la vida se’ns presentessin de cop, entre Sant Joan i l’Onze de Setembre, i cada any em vinguessin tant de nou com si fos la primera vegada que les sentís. Podria ser d’aquells que diuen que prefereixen el fred a la calor i, tot i així, seguir apostant per l’estiu com la meva estació preferida. No per tenir un gran desig de platja ni un anhel inajornable de fer vacances ni una imperiosa necessitat de gaudir de més hores de sol. És per una altra cosa que no es concreta en res ni sabria explicar, però que fa que durant aquests tres mesos –i molt especialment en el seu esclat inicial– em senti més viu que mai. Però encara que els esperi amb tantes ganes, sé que m’horroritzaria viure en un estiu etern. Perquè per poder valorar aquests dies d’ara has de tenir la plena consciència que es tracta d’un temps finit. I parar per retirar-te a les teves casernes d’hivern i esperar la tornada d’un estiu per venir que saps de ben segur que serà igual.
L’estiu està fet de moltes coses, també dels anuncis que ens recorden que és un temps especial i que cal aprofitar-lo. Aquest any, el d’aquella cervesa tan abassegadorament present (tant, que sempre que puc la demano d’alguna altra marca) retrata les vacances d’un grup de joves que es troben cada estiu per passar-les junts. I el motiu central del seu llarg espot fa referència a la repetició de totes aquelles coses que defineixen la seva trobada anual: la mateixa casa, les mateixes sobretaules, la mateixa migdiada, la mateixa platja, el mateix bar, les mateixes converses, el mateix ball amb les mateixes cançons... i el mateix brindis per desitjar que l’estiu vinent torni a ser tot el mateix. El mateix de sempre. Sí, quan aquella altra gran fita anual que és Nadal, cada vegada és més descafeïnada i ens fa enyorar altres nadals més feliços, l’estiu no ens defrauda mai: sempre torna igual i sempre ens connecta amb tots els estius passats.
