Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de juliol de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Durant una visita personal recent a un CAP de Manresa escoltava com una senyora gran li preguntava a la metgessa mentre entrava a la consulta: "Doctora, avui haurem d’anar un altre cop per feina, oi?". Ho preguntava amb to de resignació, com si demanar atenció fes nosa. I és que sembla que ja ni sorprèn el grau de deshumanització al qual ha arribat l’assistència sanitària.
La vaga de metges del juny passat no ha estat un caprici. Em pregunto quants cops més caldrà posar-se en peu de guerra perquè la societat entengui que el malestar d’aquest col·lectiu és també el de tothom. El que es rebutja és la proposta de reforma legal impulsada pel Ministeri de Sanitat, que no reconeix com cal la formació, la responsabilitat que cal assumir, ni la duresa de les jornades del metge. És normal que tots, com a pacients, ens queixem de les llistes d’espera i de moltes coses més. Es desconeix, però, la cara B de l’assumpte. Feia cinc anys que no es recorria a l'aturada com a forma de protesta col·lectiva entre els de la bata blanca, senyal que la proposta del ministeri no s’ha pres a la lleugera. És un crit. No per cobrar més com molts pensen, sinó per treballar millor. Per tenir temps per mirar als ulls, per escoltar, per fer alguna cosa més que receptar. Estem davant d'una professió que no es pot mesurar amb la mateixa vara que altres, i si la sobrecàrrega acumulada afecta directament algú és al pacient. Quan un metge s’esgota, l’atenció es torna automàtica i els riscs d’una atenció automatitzada no són pas menors. Darrere del teclat i les presses es pot escolar algun diagnòstic o algun detall que marca la diferència entre curar o complicar les coses. La precarització de la sanitat pública és palpable. Fuga de professionals a l’estranger, desmotivació, agendes col·lapsades i pacients que acumulen queixes. La vaga, però, acumula crítiques. Com si reclamar un sistema que funcioni fos egoista.Però la vaga no és contra ningú, és per a tothom. Perquè si no millorem ara, potser demà no quedaran mans ni hores per atendre’ns com mereixem. I no hi ha res pitjor que haver de demanar perdó per voler ser ben cuidat. Diria que és una qüestió de dignitat col·lectiva. De defensar una sanitat pública que cuidi els qui cuiden i garanteixi, per fi, una atenció merescuda per a tothom.
