Estimar com a acte radical

«Em proposo ser una veu pro resistència, que convida a sumar-se a una causa que no fa gaire soroll: la resistència lenta, constant i íntima»

Hi ha llibres que, quan els llegeixes, t’inunden. Ressonen en cadascuna de les teves cèl·lules, i sents com si les paraules que llegeixes no les hagués escrit abans algú, des de casa seva, amb un cafè ben llarg al costat del teclat. És com si les estiguessin traient, al mateix instant que els teus ulls les repassen, d’algun lloc de dins teu que coneixes però que no sempre trobes amb facilitat. Hi ha llibres que t’habiten. La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol, és un d’aquests. L’he llegit en un moment en què resistir em sembla imperatiu. I m’ha recordat una cosa tan essencial com sovint oblidada: ens necessitem. Ens necessitem profundament.

I, tanmateix, sembla que avancem cap a un model de vida —gairebé ridícul per binari— que ens distancia, malgrat la hiperproximitat de les pantalles i la il·lusió de connexió constant. Compartim què mengem, on anem de vacances, la bijuteria que lluïm. Ens mostrem en posats estudiats i somriures de postal, amb una cama lleugerament avançada per ressaltar la figura. Però, si ho fem així i som sinceres: el que compartim no és realment qui som… potser ni tan sols és una part del nostre ser. Ens empenyen a mostrar allò que tenim o l’espai físic que trepitgem, i tot això és profundament allunyat del ser. És una estratègia premeditada d’algú perquè ens allunyem del nostre nucli més íntim? No ho sé (i segurament aquest algú som la massa de gent bonica individualment i una mica desmanegada —que no sabem per on agafar-nos— col·lectivament). Però el que sé és que, en aquest món de consum i pantalles, no trobarem mai el que realment necessitem: reaccions genuïnes i saludables, espais de pausa, refugi i aliment per a l’ànima.

Vivim juntes, però no ajuntades, com diu Esquirol. I no és el mateix. No és el mateix conviure que compartir. No és el mateix ser veïnes que ser comunitat. I potser el que més ens cal avui no és més velocitat, més informació ni més opinió, sinó més silenci, més lentitud, més atenció. Més estima. Esquirol parla d’acollir. Jo, potser per com soc, dic: estimar. Estimar no com un gest grandiloqüent o romàntic (“em moro per tu”), sinó com una actitud vital (“visc per mi i per compartir amb tu, si vols i hi també ho fas”). Estimar vol dir estar-hi. Ser-hi de veritat. Escoltar. Fer lloc. Donar presència. I això, avui, és un acte radical. Perquè avui ser radical és saber com es diuen les nostres veïnes. És preguntar i esperar resposta. És escoltar sense pressa. És fer una pausa, i fer-la de debò.

Des d’aquest Pou, amb aquest gest petit, però que pretenc insubornable, em proposo ser una veu pro resistència. Una veu que convida a sumar-se a una causa que no fa gaire soroll, però que ressona: la resistència lenta, constant i íntima. La que ens proposa l’Esquirol ja des del 2015 i que cada dia és més urgent i necessària. I aquí faig un petit toc de Covey, que es noti que vinc del món de la psicologia i el coaching. Resistir a què? A tot allò que és fast, que presumeix de ser 100% verídic oblidant la complexitat. I no només resistir al que ens nega plenament, sinó també resistir a les minúcies: a mirar el telèfon quan esperem, a omplir cada buit, cada espera, cada silenci. Resistir a tot el que no és genuí. A la mentida, per molt ben embolcallada o disfressada que estigui. A la pressa com a norma. A la desconnexió emocional i física. A la comparació compulsiva. A tot el que no ens deixa ser. I resistir, també, a les ganes de defallir. Perquè estimar, avui, és resistir. I resistir, avui, és estimar.