Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de juny de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El dimarts 13 de maig (el dia ja no presagiava quelcom gaire esperançador) el Govern de Catalunya presentava en públic el flamant Pacte Nacional per la Llengua (cito textualment),
«un gran acord marc entre el màxim nombre d’actors socials, polítics, econòmics i culturals del país, és a dir, entre moltes parts amb posicions i interessos diversos, que permeti establir un marc de referència comú que doti de continuïtat les polítiques a mitjà termini
».
Aquest pacte, treballat des de fa força temps i que arriba (com tot en aquest país) tard, ha tornat a ser l’excusa per a l’enèsima guerra partidista dins l’independentisme i, aquest cop també, ha derivat en atacs i acusacions cap a la societat civil més mobilitzada a favor de la llengua.
Aquest fet, a part de constatar (per enèsima vegada) la manca de rumb i projecte del moviment que ha de treballar per la llibertat nacional i els dubtes (legítims, necessaris i del tot coherents) que genera la companyia del partit socialista o dels sindicats UGT i CCOO, també pot ser una oportunitat per tal d’aconseguir canvis reals i potents en relació amb el marc mental on situem la llengua catalana i sobretot, en l’actuació dels nostres representants polítics.
No entraré en el fons del pacte ni en la conveniència (o no) de signar-lo just ara. Per contra, vull posar el focus en els més propers i més crítics; en els que han pogut firmar i en els que no; en definitiva, en aquells que es proclamen independentistes i podem considerar més propers a un mateix, i així deixar de mirar què fan els que (parafrasejant l’actual president del FC Barcelona) s’autoproclamen catalanistes, però no ho són.
Aquest pacte i la seva defensa o capacitat per aconseguir anar més enllà, ha de comportar un replantejament de com els representants polítics responen un seguit de qüestions: Cal que els partits catalans continuïn doblant les seves rodes de premsa al castellà? Té alguna coherència i defensa que algun portaveu utilitzi contínuament el castellà en les seves intervencions? Per què no es denuncia des d’instàncies polítiques el retrocés que pateix la llengua en els mitjans de comunicació nacionals? S’han de continuar subvencionant mitjans, empreses o personatges que no respecten el català ni el fan servir? Es pot continuar defensant les suposades bondats del bilingüisme? Per què no es reconeix sense embuts que fer avançar el català ha de suposar el retrocés del castellà?
Esperem que els signants del pacte el fiscalitzin amb dents i ungles i que els defensors d’anar més enllà siguin conseqüents amb les respostes que puguin donar a aquestes (i d’altres) preguntes. Vivim un moment transcendental pel que fa al país i a la seva llengua, i com bé diu el president Torra: si la llengua falla, fallarà tot.
