FOMO

FOMO és un acrònim. Com TOC o com TCA. Són les sigles en anglès de Fear Of Mising Out, que equivaldria a “la por de perdre’s alguna cosa”. La paraula en qüestió, com els altres exemples, ha acabat passant del vocabulari professional al lèxic dels mitjans. Suposo que ben aviat s’incorporarà al llenguatge habitual d’aquells que parlen de “gestionar les emocions” i de “relacions tòxiques” com si fossin psicòlegs. Però la comèdia del vocabulari no treu ferro al trastorn en si, que segurament és més greu del que ens pensem. La sensació de creure que ens estem perdent una gran cosa no és un fenomen nou, de fet és un neguit que tots hem experimentat algun cop. Ens va passar a aquells que quan fèiem la mili a la quinta forca imaginàvem que, mentre érem fora, a Manresa es vivia una situació de perpètua festa major sense que hi fóssim nosaltres. I ens va tornar a passar cada vegada que se’ns va negar l’entrada a una discoteca i vam marxar amb la frustració de creure que ens havíem perdut la millor nit de totes. Però, que jo sàpiga, cap d’aquelles experiències va deixar ningú traumatitzat de per vida. Ara, però, és una altra cosa. Ara, amb la dependència que molts joves –i no tan joves– tenen de les xarxes socials, aquella sensació de perdre’s coses o de quedar-se fora del grup ja no és ocasional sinó que pot ser constant, i per a molts és desesperant.

Sense necessitat de saber què és això del FOMO, tots som conscients del desfici que suposa per a molta gent voler ser a tot arreu alhora. Però si avui penso en aquest desequilibri –perquè ho és– és per una cosa que vaig llegir l’altre dia i que em va deixar ben xocat. Parlava d’això, del FOMO, com una de les causes de la bogeria que s’ha desfermat darrerament per assistir a aquells macroconcerts de tantes estrelles que ni sabia que existien, però que venen les entrades a preu d’or i les acaben en qüestió d’hores. I explicava que molts dels que hi assisteixen no ho fan precisament perquè siguin fans d’aquells artistes sinó per no perdre’s un esdeveniment que els han fet creure que seria irrepetible. Pobrets. Llavors vaig pensar en un acudit que havia vist al diari on algú deia: “No us preocupeu per la nostra salut mental; mireu tan sols de no fer-nos parar bojos”.