Per ser Marika

La repetició desgasta. Passa en l’art i en la vida. Passa amb l’aigua sobre la roca i passa amb la tempesta de sorra que pica una façana. Hi ha monòtones polideses que són de cansament. Ho diu la ciència. En neurologia se sap que la rèplica perllongada d’un mateix estímul disminueix la capacitat de resposta. Ho diu, també, l’experiència i s’estén al més domèstic. «El sexe dins el matrimoni?», dirà algú. Passa amb tot. Amb els medicaments i la necessitat d’augmentar la dosi o de disminuir-la. Amb la veu d’un ponent enmig de la conferència, quan tant crida la nostra atenció la via del crit sobtat com un silenci o el xiuxiueig. Importa el canvi, la sorpresa. La repetició automatitza l’escolta (la fossilitza), així que per recuperar la nostra atenció –deien els formalistes russos– les formes es veuen obligades a omplir-se de continguts nous i els vells continguts, a capgirar i rebregar d’altres formes. La cultura de debò destarota. Desconcerta.
Al anys setanta, en les exploracions farcides de curiositat de la dibuixant i teòrica Marika Vila (Barcelona, 1949), les formes es renovaven en mans de gent jove que aprenia a dir-se. Dir-se en femení era nou. I per ocupar l’espai que ningú els havia guardat, les dones s’havien de fer una habitació pròpia dins cada gènere, cada ofici, cada espai. Fins i tot un nom pot ser bandera de l’orgull. Maica? Maria del Carme? No, Marika. Treballava amb mascles, i no era cap flirt ni feia d’ells. Aleshores, «tu que ets? Marika?». Si pretenien insultar-la, anaven servits. Per Duchamp i per Warhol ella sabia l’ús que podia donar al fòtil més gastat, igual que Magritte li havia ensenyat el valor convencional d’un nom. Les paraules gastades, les podem empoderar. Cada cop que firmava Marika, el malnom perdia capacitat d’insult. «Marika!», la saluda l’alcalde, amb la mateixa alegria d’aquella paròdia dels Morancos de Dragostea din tei, l’èxit eurodance del grup moldau O-Zone. «Marika qui, Marika tu, Marika jo, Marika, ha ha», deien. «Valor, valor, pensa-ho, és la teva vida i, si diuen, doncs que diguin», cantaven, mentre la tornada fa «ploma, ploma, ei», empoderats tots per l’exemple de l’artista. Una donassa que escriu i dibuixa i pensa en gran: Marika Vila.