Marika Vila-Joaquim Noguero, el còmic també és cosa de dones

Vila: L’exposició sorgeix de la meva tesi doctoral (Desokupar el cos, 2017) i la tesi neix del fet que durant la meva vida professional no vaig tenir referents femenins, malgrat que el cos de la dona sempre havia estat present en el còmic com a icona de l’atractiu femení, una representació que no ens ha representat en absolut a les dones reals, sinó que més aviat ens ha expulsat del discurs canònic fet per homes i dirigit als homes. Érem un cos sense veu. Les poques autores que hi havia no ho teníem gens fàcil. En el còmic infantil sí que hi eren, però generalment només com a il·lustradores. En la defensa del còmic transgressor contra la dictadura, des d’un punt de vista autoral i adult, la dona no hi tenia espai. En canvi el seu cos era prevalent, icònic. Això em va dur a escriure un primer article, el 1977, a la revista Totem (Mujer, objeto y sujeto del còmic), on ja deia que som objecte del còmic, però no se’ns vol com a subjecte, i a partir d’aquí vaig començar una investigació que ha modelat tot el que he fet i que he acabat incorporant a la Universitat de Barcelona, amb conceptes nous com l’artefacte Dona a El cos okupat. Fent la tesi vaig descobrir com varien les representacions del cos. Primer vaig desmuntar que existeixi un dibuix masculí i un dibuix femení. En tot cas, hi ha uns trets culturals que diuen: això és masculí i això és femení. Si és dolcet, rosset i simple, és femení; si és fort, té contingut i és potent, és masculí.
 
Noguero: El que m’agrada del teu discurs és que parteix d’una posició personal absolutament lligada a la teva trajectòria com a artista. Ser lateral t’obliga a trencar amb els estereotips que havies patit tu mateixa, quan et deien que havies de fer còmic romàntic dins una imatge edulcorada i fleuma de la dona. Això o sexualitzada.  
 
Vila: Si es dirigia a les dones era fràgil i dependent de la mirada aliena, per educar-la dins un espai petit i privat, i si es dirigia als homes, era sexualitazada i el seu espai era l’univers sencer, però no era el seu espai, sinó l’espai de l’aventura dels homes per guanyar-la com a trofeu. En tota la iconografia dirigida a les noies el cos era reduït a la mínima expressió, però quan el còmic s’adreçava als homes, la imatge creix, s’expandeix, s’hipersexualitza. El còmic sempre ha estat un territori ocupat, construït per la mirada masculina, però això està canviant gràcies a la resiliència activista de les dones.   
 
Noguero. Quan publiqueu aquell especial de dones al Totem i després fundeu la revista Trocha/Troya, ho feu des d’un angle d’expressió propi, alternatiu. Ha estat una constant en tot el segle XX. Les dones es feien empresàries, sense cap home que les manés, o no eren. Núria Espert no hauria pogut fer el paper de Hamlet el 1960, si no hagués tingut companyia pròpia.
 
Vila: Per això ens han beneficiat les noves tecnologies, perquè ens permeten arribar sense altres filtres directament a la gent. A l’època de Trocha/Troya vam crear una cooperativa perquè volíem recuperar el còmic d’autor i el prestigi del còmic adult. Vam demanar un préstec per muntar una cooperativa, i les dones (érem tres) hi volíem tenir veu pròpia. Després de mesos de reunions, encara hi havia qui va dir: «Però les nenes entraran? Però si fan romàntic i infantil!» I un altre, en to paternalista, però ple de bona fe, ens defensava: «És clar que hi han de ser! Són com un ram de flors!» Ens sentíem d’ignorades. No volíem ser considerades noies maques o simpàtiques, sinó creadores amb tots els ets i uts. I ens vam fer la pregunta clau: què volem dir? Segurament no volíem explicar el mateix que ells. Aquí naixia l’expressió personal de cada una, inevitablement lligada tant a la classe social com al feminisme. Parlàvem de nosaltres mateixes i la nostra veu era denúncia i acció.
 
Noguero: Als anys setanta diria que el còmic adult se separa en el que, com Troya i Butifarra, tenia un compromís polític més clar, lligat a les associacions de veïns i als col·lectius socials, i la gent del Rollo, més anarquista, però també més assimilable pel sistema pel seu punt hedonista.
 
Vila: Qui va generar més activisme i va impulsar el sindicalisme vam ser els polititzats, tal com ens deien ells pejorativament. Ells, tant els de la línia clara (El Cairo) com els de la línia xunga (Los Tebeos del Rollo/El Víbora), eren els underground, però mentre que a ells els pagaven la revista, nosaltres ens l’havíem de pagar. El Víbora seguia la línia americana de l’underground, ignorant totes les dones que hi havia. Isa Feu, Laura P. Vernetti o Marta Guerrero van lluitar per tenir-hi espai i tan sols vam conèixer Trina Robbins, Roberta Gregory o Alice Kominsky fins ben entrats els anys noranta... Des de la ingenuïtat, en canvi, nosaltres miràvem què podíem canviar col·lectivament. El seu era un discurs més individual i hedonista, i el nostre era més polític. Ni millor ni pitjor, amb tots els seus defectes, però compromès amb el llenguatge del còmic i amb el feminisme de les dones que hi participàvem.
 
Noguero: Una de les teves primeres històries és d’una dona violada a la carretera, mentre en paral·lel veiem la d’una dona forçada a casa seva pel seu marit, només perquè ell en té ganes...
 
Vila: El violador no té per què ser cap monstre... Pot ser un veí o et teu marit, algú acceptat socialment... que no escolta el NO. El 1977 la llei obligava a satisfer el dret de cuixa del marit, i condemnava l’actitud de la dona violada (fer autoestop, sortir de nit, vestir roba incitadora, etc.). No existia cap llei que protegís  les dones.
 
Estrada: Estaríeu d’acord amb l’opinió que quan les dones trenqueu un sostre de vidre, aneu molt més enllà d’on hem arribat els homes?
 
Vila: Jo crec que sí. Quan t’has trobat mancada de tot, amb mil impediments, un cop et saltes les regles ja no tens límit, i aleshores vols construir un discurs sòlid que faci arrelar totes les rebel·lions d’una manera que la societat no normalitzi el contrari. I això només ho podem aconseguir si recuperem les pioneres i donem arrels a aquest espai propi en una societat nova. Els homes també s’hi han de posar, però no per alliberar-nos a nosaltres, sinó per alliberar-nos tots... Homes i dones ens trobem limitats per una educació i una cultura estereotipats. L’autocrítica és necessària perquè res no canvia si no canviem nosaltres.
 
Noguero: La marginació us ha donat més autoconsciència. Les dones teniu més motius per avançar juntes. Ara no es tracta de recuperar totes les dibuixants d’abans, sinó de valorar quines voleu com a predecessores, no perquè us hagin influït directament, sinó perquè us interessen ara. Ho deia Borges: la tradició te la inventes; tu t’esculls pares i avis.
 
Vila: Sí, les reconec ara i les mostro per demostrar que hi havia dones que feien còmic, contra les veus que diuen que a les dones no el agradava el còmic. Entraves en una botiga de còmics i et miraven com si fossis un ovni. Era un territori d’homes. Després, un cop dins, n’assumeixes tota la masculinitat? No! És imprescindible canviar de discurs.
 
Estrada: Diríeu que el còmic genera estereotips o reflecteix els estereotips de la societat?
 
Noguero: Totes dues coses. Quan Manel Fondevila fa La parejita amb totes les seves flaques, el còmic serveix d’eina d’autoconeixement El problema és quan fa de corrent de transmissió del poder i, per tant, imposa estereotips.
 
Vila: El còmic és un llenguatge tan expressiu i dinàmic que és molt bo per revoltar-se, però també per manipular. És una més de les eines amb què el poder patriarcal construeix estereotips, com també el cinema, la literatura, les ciències, les lleis... Si el còmic sols fes de mirall, també hauria reflectit la lluita de les dones, però les feministes només hi hem aparegut com a objecte de burla, d’aquí que la majoria s’allunyés del còmic. Dins del col·lectiu feminista, ningú entenia que jo fes còmic, però a mi em semblava que calia reivindicar un canvi en les relacions socials també des d’aquest llenguatge tan especial. És la mateixa actitud amb què reivindico un nom de dona usurpat pel masclisme com a insult. Per això em dic Marika.

Podeu veure la conversa completa de la Fila cultural en vídeo: 

Gravació i edició: Ferran Sardans i Aida Tudó Esteller