Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de juny de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Ja avançada la seva carrera, va sorprendre tothom pintant quadres pop directes a l’estómac. Tot ho fotia bé»
Hi va haver un temps, en un altre segle, en què la realitat era endreçada i entenedora. També hi havia injustícies, conflictes i discussions, per descomptat, però les posicions i reaccions de cadascú eren clares i, sobretot, previsibles. El món, aleshores, era dur i boterut, com ara, però sòlid, comprensible i analògic. I, a sobre, érem joves.
La cultura, per exemple, la dividíem en compartiments estancs i estratificats. A dalt de tot hi havia la cultura culte (per a minories selectes i entorns escollits), després hi havia la tradicional i popular (balls regionals, castellers, diables i festes majors), a continuació venia la cultura de masses (la de la tele, les radiofórmules i els videoclubs) i finalment, encara més avall, hi havia la que brutejava una mica o molt, la més o menys underground, alternativa i marginal.
En aquella època també la canalla, la joventut, es dividia disciplinadament en grups i sectors amb referents estètics, ideològics i musicals definits i delimitats. Tribus urbanes, en deien. Des dels
pijos de
Vespa i jersei lligat a l’espatlla, als
quillos de sabates punxegudes i
no-me-olvides, passant pels
heavies, els xiruques (o
kumbaiàs), els punks i els skins (bons i dolents).
A Manresa també hi teníem els nostre petit submón, format pels quatre carrers prohibits, els tres bars perillosos i l’inevitable barreja de drogues, política, rock & roll i comportaments inapropiats. L’habitaven les tribus urbanes més minoritàries i malvistes i era un imant per a joves idealistes, fastiguejats, rebels, sonats o simplement avorrits de l’oci més convencional i previsible.
Trenta o quaranta anys més tard d’aquella Manresa ja només en queda el bar Pardal (honor i glòria!) i l’estanc de la plaça Gispert. Nosaltres no teníem la BBC per fer-nos una sèrie com
Els Joves (
The Young ones) i fer eterns l’ambient i la banda sonora d’aquells temps de
casset i
xibeca. Però teníem el Josep Pérez Torra, el Pep, dibuixant, cartellista, ninotaire, muralista, pintor, rondinaire, bona persona i un dels artistes més potents que ha donat aquesta ciutat els darrers cinquanta anys.
La seva creació més coneguda són les històries de Raül el Rude, publicades mensualment a la revista
El Vívora també desapareguda. Es tractava d’un alter ego hiperbòlic de l’autor que es movia per un barri i una ciutat que són a Manresa i el barri vell el que Gothan city és a Nova York.
Però el Pep ha fet moltes més coses. Va començar fent tires còmiques de línia clara quan encara anava a l’institut. Després ha fet una pila de cartells (els primers anys, amb punta-fina i
letraset!), samarretes, adhesius i propagandes vàries, de temàtica festiva i reivindicativa, per entitats, col·lectius i grups de tota mena.
S’ha dedicat especialment a dibuixar –i escriure!– còmics més o menys gamberros o lisèrgics, però també s’ha atrevit amb murals de grans dimensions (un d’ells al poble andalús de Marinaleda). Més endavant, ja avançada la seva carrera, va sorprendre tothom pintant quadres pop directes a l’estómac. Tot ho fot bé.
Si no el coneixeu, el Pep, vosaltres us ho perdeu, però no us hi puc fer massa res. Però si el que voleu és descobrir, repassar o aprofundir en la seva obra, esteu realment de sort perquè del 26 de juny al 20 de juliol se n’exposa un recull selecte al Centre Cultural del Casino. Diversió assegurada.
