En el llindar

Vaig conèixer Eudald Tomasa el 1990 a la UAB. Tots dos havíem acabat Filologia Catalana, jo hi treballava sota el mestratge de Jordi Castellanos, i ell s’hi havia quedat amb Dolors Oller, important també en la meva formació juntament amb Enric Sullà. De la Dolors en recordo dues anècdotes que ara fan al cas: la seva insistència que portéssim dietari, pel profit que en trauríem quan ja fóssim uns altres; i aquell dia que jo llegia dins una aula buida, hi va entrar buscant una mica de calma, i de cop em crida l’atenció cap un pardal posat a l’ampit de la finestra com un infant davant d’un prodigi: «Mira!» Això volia, que obríssim els ulls. L’escriptura com a eina de coneixement i la curiositat per donar-hi corda i cordar-ho tot. El text com a teixit. Per sorprendre’ns.

Aquell dia, l’Eudald em va dir de col·laborar al suplement Idees que preparava. Sabia fer realitat les idees. Amb el suplement va guanyar el Premi Nacional de Periodisme 1995 i a uns quants ens va convertir en periodistes culturals. A mi, d’Idees em va dur a tot el Regió7, del diari a Faig Arts i El Pou de la gallina, d’ell mateix al mestratge de Lluís Calderer. Em va ensenyar que aprenem treballant, que la investigació i la crítica poden seduir com a divulgació, i que tota tria artística és més lliure si en controlem la producció i trepitgem de peus a terra. L’Eudald era i és un intel·lectual doblat d’home d’acció. Dins Manresa, és el que abans de la guerra havien estat Fidel Riu i Dalmau a Cenacle i Ciutat o Joaquim Amat-Piniella a la revista Ara, el diari El Dia i l’Ajuntament. Segons el moment, l’he vist Eugeni d’Ors, Carles Riba, Gaziel o Armand Obiols. Com a editor té el gust de Jaume Vallcorba, fins i tot a l’hora de les indignacions. I en novel·la, l’interès per les relacions entre l’art i la vida de Jaume Cabré.

Autor de les tres novel·letes curtes d’En el llindar (1997), fundador d’Angle Editorial i de Transversal, ara que n’hereto aquesta columna com la roba d’un germà gran, faré meus aquests propòsits: escriure en el llindar, mirar des de més d’un angle i amb perspectiva transversal. Som pels que ens han fet. Baules en el temps.