Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de maig de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquí només hi ha una geografia de cicatrius que solament els anys poden dibuixar. M’hi acosto i ressegueixo amb els dits aquestes línies corbes i profundes, com si intentés desxifrar un text antic, escrit no amb tinta sinó amb la paciència dels anys. És un llenguatge silenciós, però el seu missatge és clar: aquí hi ha el rastre del temps, de les ferides, del creixement constant d’un ésser que ha resistit vents, sequeres i pluges torrencials.
L’escorça gruixuda, gairebé
esculturada, parla de resistència. Cada deformació és una resposta a un repte, una empremta de l’adaptació a l’adversitat. No és llisa ni ordenada; és caòtica, plena de girs inesperats i formes que recorden cares, cossos, figures sorgides de l’atzar de la natura. Hi ha esquerdes obertes com boques i nusos que semblen ulls. És impossible no veure-hi rostres amagats, expressions de sorpresa, de calma o de cansament. Aquest arbre, en el seu silenci, ha estat testimoni de generacions d’ocells, d’insectes i de persones que han passat a la seva ombra sense adonar-se de la seva presència imponent.
Si la pell de l’arbre és un arxiu, cada capa és un registre del temps viscut. És un palimpsest viu on el passat no s’esborra sinó que es transforma en la matèria mateixa del present. Potser, fa dècades, un llamp va marcar una esquerda profunda en aquesta fusta. Potser una branca trencada va deixar un espai buit que, amb els anys, es va deformar en una ondulació grotesca. Potser l’escorça es va esquerdar en un estiu massa sec i es va tancar lentament amb la humitat de les pluges tardorenques.
Però aquest arbre no és només passat. És també present i futur. Encara que la seva pell sembli antiga, el seu cor continua obrint-se pas cap a la llum. Tot i l’escorça vella, sota aquesta pell dura circula la saba, constant, invisible, connectant les arrels amb les fulles, transportant vida a cada racó del seu cos. Els anells de creixement es van acumulant en silenci, testimoniant la seva resistència, i seva paciència infinita. Encara creix, encara lluita. L’escorça és una cuirassa, però també una memòria. I en aquesta memòria hi ha la història d’un arbre que no es rendeix, que desafia el vent, el fred, la sequera, i continua endavant.
