Aquests dies en l’adeu a Mario Vargas Llosa han aflorat alguns episodis curiosos de la seva biografia, que a molts ens han vingut de nou. El que més em va impactar va ser una història que feia referència als últims mesos de la seva vida, quan l’escriptor ja sabia que tenia els dies comptats i acompanyat del seu fill Álvaro i el seu net Leandro es va dedicar a recórrer alguns dels llocs que havien inspirat les seves novel·les. Fet en unes altres circumstàncies, aquell passeig pels escenaris de la seva memòria deuria haver estat, sens dubte, un exercici de nostàlgia ple d’encant. Però visitar aquells racons de la seva joventut, sabent que seria l’última vegada que els veuria, havia de ser una experiència molt dura. Va ser pensant en allò que em va venir a la memòria una anècdota de fa molts anys, que no m’ha marxat mai del cap.
L’estiu del 83 va ser la primera vegada que vaig fer una ruta sol amb cotxe. Voltava per Andalusia i un dia vaig recórrer una bona colla de quilòmetres amb un noi, si fa o no fa de la meva edat, a qui vaig recollir fent auto-stop. Per a sorpresa meva el meu acompanyant no anava a cap lloc en concret, tant li feia on el deixés, tan sols volia voltar per aquella terra –que era la seva– per mirar el paisatge. Em va explicar que tenia un greu problema a la vista i que el metge li havia dit que en poc temps l’acabaria perdent irremeiablement. El pronòstic era d’una ceguesa de per vida que només podria ser reversible si algun dia es descobrís un tractament. Em va dir que després de saber-ho havia viatjat pel País Basc per omplir els seus ulls de verd, i que aquells dies s’havia proposat contemplar tot el que pogués d’Andalusia per retenir aquelles imatges a la memòria abans que no les pogués veure més. No se’m va acudir demanar-li un telèfon ni una adreça. Li vaig perdre la pista quan va baixar del cotxe i molts cops m’he demanat què se’n deu haver fet. Hi he pensat moltes vegades, i he pensat també en la sort que tenim de veure-hi i en el propòsit que ens hauríem de fer de ser-ne conscients, ara que podem. I assaborir la vida cada dia amb els cinc sentits.
