Parlem de ningú

«Ells van aixecar el país. De fet, ells són (també) el país»
 
Els responsables d’aquesta capçalera m’han donat l'oportunitat d’escriure en paper i ara m’ha vingut vertigen. Escriure online sembla més passable, menys transcendent. Ara, quan l’escrit es plasma sobre un paper, fa força por. I per estrenar-me en aquesta aventura, parlaré d’ell. O era ella? Bé, és igual. Potser es deia Ramon (o potser Carme). Tant és, estem parlant d’algú i alhora, de ningú. I ara ja està jubilat. O jubilada. Però encara és una persona molt activa. Quan mira enrere és conscient va viure una bona infantesa. Els pares i avis sí que les van passar putes durant la guerra i la postguerra. Però ell (o era ella?) va arribar quan la dictadura ja havia guanyat suport internacional i el turisme començava. Vivia a Manresa. Jugava, corria i saltava per uns carrers vius, amb uns veïns que deien «bon dia» i uns grisos que ho controlaven tot. I creixia. I cada any que passava arribaven nous veïns que començaven saludant en castellà, però a poc a poc la força del grup els feia canviar de llengua. Bé, no sempre passava. Ni tampoc a tothom. Sempre hi havia aquell que… bé, és igual. Mai un bon dia, però sí un «buenos dias». Però el protagonista seguia corrent i gaudint de la ciutat. I creixia. I treballava. Sense descans. I si no treballava, estudiava. Fins al dia que havia vist la persona amb qui volia (necessitava) viure molts i molts anys.
 
I la flauta va sonar i amb ella, la marxa nupcial. «Sí, ho vull», un petó a la cadira i un visca els nuvis. I els nens no van trigar. I amb ells, noves il·lusions. Als 90 Catalunya era olímpica i Barcelona una capital mundial. Els independentistes torturats per un jutge progressista, però Pujol «español del año» continuava governant. Quan els nanos van créixer i marxar de casa, tot va començar a canviar. Feia anys que havien de sentir que el país l’havia aixecat tothom excepte ells. I que eren gairebé uns burgesos insolidaris i nazis pel sol fet de parlar català o perquè anhelaven votar. Van haver de passar un dia (o dos) a l’escola dels seus nets només perquè volien votar. I també van fer vaga. I tot per acabar davant les presons somicant. Se sabien enganyats. Però encara votaven, perquè era la seva obligació i havia costat tant.
 
Però ara els veïns no l’entenien. I mira que ja només deia «bon dia». Després es passava al castellà, pobret que aquell jove ha arribat de tan lluny i segur que no l’entendrà. El seu carrer no tenia la mateixa vida d’abans. En poc temps, havia canviat massa. No entenia res. Recordava tots els locals de quan era jove i ara la majoria eren tancats. A part, els okupes del davant no semblaven mals nois, però hi entrava gent força estranya pel portal. I les dones anaven tapades. I per molt que ho respectés, no li agradava. Li feia recordar temps passats que gairebé no havia viscut i no li quadrava amb els discursos feministes dels seus fills. Per sort, ell va cobrant la seva pensió. Els seus fills viuen de lloguer i cada vegada els costa més pagar la compra mensual. Però gràcies a Déu, treballen. Tampoc sap si els seus nets parlaran català. Nota que cada cop els costa més. I si va a Barcelona, ja ni l’entenen. I com ho podrem arreglar tot plegat? Ella (o ell o ningú o tothom) aniran fent-se grans fins que un bon dia els tocarà dir adeu. Però mentrestant, no tenen ganes que els diguin xenòfobs o racistes i continuaran opinant i votant. I buscaran algun lideratge català que retorni la il·lusió i l’orgull de país i que s’atreveixi a dubtar, a lluitar i a millorar per molt que personatges dins d’una bombolla de colors, els vagin criticant. Perquè ells van aixecar el país. De fet, ells són (també) el país.